Teresa Juvé Acero -cognoms que associem amb afabilitat i fermesa- va néixer a Madrid el 7 de febrer de l'any 1921. A ella li agrada dir que el seu centenari és de naixença, no pas de vida: «Els meus anys de vida es van començar a comptar el 1922. Les xifres no són símbols, sols són indicis, punts de referència... La vida és el temps en la seva veritat».

Aquesta longevitat és motiu d'alegria i joia, però si a més és el testimoni d'una vida que ha ofert -i ofereix- confiança, convicció, dolçor, estima, fermesa, humanitat... i compromís autèntic amb alguns dels millors valors de l'existència humana -de manera especial, la democràcia, la llibertat i el respecte humà-, llavors l'aniversari encara és més mereixedor de ser celebrat.

Tingué una infantesa feliç. L'ambient cultural que es respirava a casa seva la marcà profundament. Guarda uns records excel·lents de la seva etapa d'estudiant a la Institución Libre de Enseñanza a Madrid i, posteriorment, a l'Institut Escola Ausiàs March de la Generalitat, a Barcelona, on tingué com a tutor de la seva classe Jaume Vicens Vives.

De llavors ençà han transcorregut molts anys i Teresa Juvé és, en aquests moments, la degana de les lletres catalanes, i ho és amb el goig i la satisfacció que està plenament activa, creativa i lúcida. Els seus llibres tenen el vernís de la perennitat. Precisament acaba de sortir publicada la seva novel·la El degollador de Vallvidrera (ed. Meterora), un nou volum de la sèrie que té com a protagonista Jaume Plagumà.

Transcorren els anys i els avenços són espectaculars, però moltes de les grans febleses de la condició humana continuen estant pendents de resoldre's. La mateixa Juvé ho resumeix d'aquesta manera: «És així. La Història ho prova, canvien les formes, però no el sentit».

El Dr. Moisès Broggi (1908-2012), en el seu llibre Reflexions d'un vell centenari, hi diu el següent: «Estic convençut que només aprofundint en l'amor i la generositat la humanitat sortirà endavant». Teresa Juvé també n'està convençuda, d'aquesta solució, tot i que hi afegeix: «Però l'Home la refusa sense parar. Potser ni tan sols sap que existeix, que la porta en ell». Tanmateix, té ben presents aquelles paraules esperançadores que repetia el seu espòs, Josep Pallach: «El camí cap al millor sempre resta obert».

Gràcies, Teresa! Tant de bo que la vida et demani moltes coses més i que tu les puguis anar fent, amb aquest tracte, afable i exquisit, i amb aquestes conviccions, pregones i robustes.