AERC hi conflueixen avui distintes ànimes segons els cànons polítics vigents. Això ni és bo ni és dolent avant la lettre, però ajuda a entendre el comportament tortuós seguit i les dificultats internes per portar a terme l'encàrrec rebut de ser decisiva per a la formació del pròxim Govern català. De fet, com va succeir en la conformació del meu partit, CDC, enterrat sense honra i sense honors per l'Artur Mas, l'amalgama ideològica desordenada i la confusió entre tàctica i estratègia han estat frens, limitacions i restriccions en el moment de lliurar una nova i duradora senya d'identitat a la centenària formació política. Anomeno convivència d'ànimes aquesta realitat plural que, repeteixo, ni és bona o és dolenta en si mateixa.

De tota manera, ara que l'electorat li ha donat el mànec de la paella tant per fer com per no fer, per encertat o equivocar-se, la pluralitat d'ànimes precisa com mai de la pertinent confluència si vol presidir i formar el Govern de la Generalitat de Catalunya, sigui en solitari o acompanyada d'altres. No té més remei que unificar-les per aclarir-se internament i donar una explicació convincent respecte de la parella de ball (o no) escollida. Això també passà a CDC i posteriorment a CiU. La història es repeteix, agradi o no sentir-ho i comprovar-ho, perquè alguns quants, entre ells els republicans, han traçat una línia divisòria a la història recent de la democràcia espanyola qualificant l'etapa política anterior de «règim del 78».

Aquest plantejament porta a la necessitat de fer confluir pensaments diferenciats i a fer el camí amb les llums llargues enceses. ERC té dues alternatives tal i com ho veig: O seguir l'ànima independentista «pura» (retornar a l'esperit de l'1 d'octubre obtenint el resultat prou conegut) o seguir l'ànima social o d'esquerres sense abandonar la fita de l'autodeterminació però amb pragmatisme. No n'hi ha més. Poden donar mil voltes al món abans de tornar al Born i trobar-se amb la mateixa cruïlla. Decantar-se per una o altre opció serà el primer acte de govern d'una ERC que fins ara no ha donat fiabilitat a la majoria dels catalans. Però un dia ha de començar a apostar per una via i seguir-la sense fer de cagadubtes irredempts, donat que encara està molt lluny d'aconseguir la transversalitat en la dimensió nacional que assolí CiU, com ha deixat dit Lluís Orriols, politòleg de referència de La Sexta i professor català de la Universitat Carlos III de Madrid.

Dit d'una altra manera: ha de triar entre el «tot és susceptible d'empitjorar» i «el camí cap el millor sempre resta obert» que el lector haurà llegit aquests dies a Diari de Girona de la mà dels companys Joan Tapia (inspirat en l'Edward A. Murphy Jr.) i de David Pagès i Cassú (inspirat en Josep Pallach), respectivament. Aquesta vegada, ERC no pot abstenir-se tot defugint la seva responsabilitat. Suposo que una cosa tindrà clara: o col·loca JxCat a l'oposició o mai no serà major d'edat per enlairar-se en solitari. Dit d'altra manera: ser ella i passar a ser un partit de govern o alternativament continuar fent de majordom d'en Puigdemont a fi de portar-li el vermut on the rocks del migdia. ERC tria.