17 de febrer de 2021
17.02.2021
Diari de Girona

Futurs

17.02.2021 | 00:39
Futurs

Pensar ara en la categoria que donàvem al nou mil·lenni quan encara no havia arribat és entre divertit i desolador. Entre els 80 i els 90, la proximitat dels anys 2000 ens la preníem com la materialització d'un futurisme propi dels imaginaris cinematogràfics. Els més somiadors especulàvem amb uns avenços tecnològics inabastables, amb clonacions i cotxes voladors a ciutats superpoblades, amb viatges en classe turista a altres planetes i l'exploració de galàxies molt, molt llunyanes. Els més pessimistes es veien a societats devastades per guerres nuclears, en guerres acarnissades pels recursos bàsics, a metròpolis degradades reconvertides en presons infranquejables. Però els anys de la ficció arribaven, i sempre l'expectativa quedava per sota del resultat. Hem arribat a Rescate en Nueva York, a 2001 i fins i tot Blade Runner. Però, malgrat alguns punts sobre la virtualitat, els eterns conflictes socials i la submissió a la màquina, en general les especulacions s'han quedat curtes. Ara som a 2021, l'any de Mad Max. Pot semblar que, de nou, la ficció ha errat el tret, perquè en principi no estem en batalla per la benzina ni sortejant atacs tribals en llargues autopistes. Però des de diumenge passat, estem una mica més a prop de la saga de George Miller. La irrupció de Vox al Parlament recorda perillosament l'actitud dels vàndals de carretera que, convençuts que la realitat els pertany per designació divina, es dedicaven a torpedinar la llibertat aliena amb una persistència psicòtica. Com en aquella distopia que ja hem atrapat, vivim en un món d'incerteses però en què sabem que res ja no serà com abans, en què la violència moral d'uns pocs pretén imposar-se als assoliments col·lectius. Els tirans de la realitat no van en cotxes trucats que vomiten foc ni porten màscares abarrocades, però això els fa encara pitjors: passen per individus convencionals però respiren un odi que impregnarà uns espais de representació que en el fons voldrien veure esfondrats. Ens agradi o no, existeixen, hi són i tenen qui els voti i els aplaudeixi. I no ens equivoquem, no és el mateix que fossin una latència que siguin una marca, perquè no és el mateix que se sentin obligats a amagar-se que llueixin orgullosos el que són. Aquesta és la veritable derrota de diumenge: es creuen que la seva ideologia té la mateixa legitimitat que les altres, però resulta que la seva passa per la destrucció de les altres. Hem de reflexionar a fons sobre tot això, perquè segurament un dels problemes és que, d'alguna manera, ens pensàvem que aquest moment no arribaria. Com tampoc ens crèiem que mai viuríem a Mad Max.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook