Ha sortit alguna notícia sobre les possibilitats del proper, però hipotètic Temps de Flors, cosa que ens permet pensar en dies il·lusionadors d'un mes de maig que ens queda lluny, com una terra promesa, el millor horitzó per a aquests mesos tan aspres i difícils de la pandèmia. Benvingut el desig de la bona olor d'unes flors que encara no sabem si es badaran. Tot plegat ens pot ajudar a distreure'ns. Som-hi.

Es parla d'un canvi notable: «escampar» l'esdeveniment de Temps de Flors cap a d'altres indrets que no seran del Barri Vell, que és justament el lloc on Girona ha adquirit un prestigi d'alt nivell, com mai no es podia haver imaginat.

Cada barri antic té la seva peculiaritat. Aquest de Girona, pel maig, és una conjunció singular, és l'escenificació de la faula de la pedra i la flor, quan la duresa mil·lenària es troba amb la senzillesa dels vegetals més fràgils i breus. I aquest encontre s'ha elaborat aquí amb una solera de 65 anys. Temps de Flors, amb unes arrels tan fondes al Barri Vell, no es pot desfigurar. Cal demanar prudència en les decisions i reflexió participada.

Benvinguda sigui a Girona tota iniciativa per plantar espais florals nous, construir jardins, atorgar el benefici de l'olor de flors a tots els barris que ho esperen fa temps. Les notícies parlen de 85 espais, ben escampats per tot el terme municipal, d'extrem a extrem, fins a nou barris gironins. És una altra qüestió. Tot allò podrà ser el compliment d'unes actuacions ben esperades i ben merescudes. Però no es podria dir, pròpiament, eixamplar, engrandir, Temps de Flors, que és una denominació d'origen, que té un concepte ben definit i ben localitzat, tornem-ho a dir, al Barri Vell. No fem un poti-poti, sota l'equívoc de dir que es repensa el model. Aquells veterans visitants de Temps de Flors, estimats per la seva constància, que fan el circuit tot llegint el mapa del nostre i «seu» Barri Vell de Girona, no ens els podem imaginar afanyant-se a anar de Sant Narcís a Taialà, o de Fontajau al parc de Migdia. Una veu gironina molt autoritzada ja va advertir: «No cal estirar els itineraris, com si la mostra fos un xiclet.»

Hi havia hagut una incomoditat dels veïns del Barri Vell per les molèsties que pateixen aquells dies de tanta multitud. Que no sigui aquest un motiu de l'alteració que s'anuncia. Els veïns poden tenir la seva part de raó que caldrà atendre molt i molt degudament. Però és el mateix cas de molts esdeveniments de cultura popular i tradicional a la geografia catalana. L'enrenou de la Festa Major de Gràcia, per exemple, no es pot pas parlar de traslladar. Un altre, la Patum, no es pot treure de la plaça de Sant Pere, a Berga. Que no ens agafi el nerviosisme de voler-ho regirar tot. Alerta als retocadors de les ànimes culturals, que poden fer desfiguracions lamentables. El Barri Vell i el nom de Temps de flors haurien de ser inseparables. Aquella poètica plàstica de la conversa entre la pedra i la flor quedaria estroncada, seria una batalla guanyada per la pedra, amb els seus grisos immutables que, tot i ser sagrats, no deixen de ser tristos, perdó, seriosos.

Acabarem amb un ram de flors literàries de Miquel Martí i Pol. Tot un sentiment, que també s'ha de situar: el poeta es trobava al carrer Carreras Peralta, cantonada amb Blas de Fournás, és a dir, al cor del Barri Vell: «I tornaré a Girona quan bufi tramuntana, per perdre'm en silenci pels vells carrers que enyoro. I tornaré a Girona sense esperar que em cridin, amb tremolor a les cames i els ulls oberts com llunes. Serà un dia de somni quan tornaré a Girona».