19 de febrer de 2021
19.02.2021
Diari de Girona

Ara sí que sí

19.02.2021 | 00:58
Ara sí que sí

Jo no sé a vostès, però a mi el nostre Aragonès el Gran em recorda Winston Churchill, i més encara sabent que serà l'estadista encarregat de dur el timó de Catalunya cap a Ítaca, com diria el meu ídol, el poeta mariner Mas, ara reclòs en la solitud meditativa de vell llop de mar, el savi albirant l'horitzó a port, a redós de la tempesta i la mar enfurida, brava com una patata, i bla bla... Disculpin el rampell de xerrameca processista, són massa anys sentint-la. En fi, no se m'exaltin, no es deixin enganyar per les actuals aparences. Posin a Aragonès el Gran un barret, corbatí, un cigar a la boca i imaginin-lo fent el senyal de victòria amb els dots dits i tindran tot un estadista, concretament el de la Catalunya independent que ens espera ben aviat, amb la recent victòria independentista per majoria absoluta, segons tots els mitjans, inclosos els estrangers que, pobrets meus, no podrien, ni que volguessin, posar en dubte les cantarelles d'aquí, repetides alegrement i fins a la sacietat, sense naturalment poder arribar ni a sospitar el grau intens de singular dissonància cognitiva que les provoca. Que si els líders independentistes, que si els partits independentistes, que si el procés... És tan bestia l'efecte sobre la gent de la repetició diària de la mentida, que la tossuda evidència contrària no té res a pelar. Davant del processisme, fins i tot Goebbels quedaria esgarrifat de la validesa de les seves pròpies tesis propagandístiques.

El món ens mira, i no m'estranya. I més ens mirarà encara quan d'aquí a quatre anys no entenguin què s'ha fet d'aquesta curiosa majoria absoluta independentista que tampoc no haurà fet la independència. El món no comprèn que cal eixamplar la base, no té paciència, no sap fer les coses ben fetes com el processisme diu que les fa, perquè el món oblida que la clau d'una bona pizza és la base. El món no comprèn el seny català, i per això va com va. La pizza processista ha de ser perfecta, exemplar, i per això cal treballar-la sense defallir, a fons, abnegadament, com Crist sota la creu, llevant-se cada dia ben d'hora ben d'hora i tal. Una pizza cívica, demòcrata, pacífica, dialogant, sense ni un paper a terra en les seves acolorides i originals manifestacions i performances. Ha de ser la pizza de la bona gent, i que serà l'admiració del planeta, Itàlia inclosa. Naturalment, no es tracta d'arribar-se a menjar mai la fenomenal pizza, sinó de salivar imaginant-la. Coses del catalanisme.

Einstein deia que la bogeria és insistir a obtenir resultats diferents fent les mateixes accions. Els catalans, com que no són bojos, han tornat a votar els mateixos de sempre perquè facin el mateix de sempre: no fer la independència. Per això diuen que la faran, perquè mentre ho diuen no la fan perquè no la pensen fer. La independència és l'objecte del seu desig i, com tothom sap, quan en aquesta vida se satisfà un desig, el desig desapareix. I no. Per continuar pobrets, miserables però feliços, cal viure eternament en el desig, i per evitar satisfer-lo és imprescindible la manca de voluntat. La voluntat mataria el desig. Cal impedir fer la independència com sigui.

Llegeixo que la somrient Borràs vol parlar amb Aragonès el Gran per saber quin és el seu pla. Vol que el Gran li expliqui el seu pla, com si aquest pla no hagués d'estar ja més que clar i definit al llarg de la passada legislatura. Però Borràs tampoc té cap pla, naturalment, per això vol que l'altre li expliqui el seu. Han estat matant l'aranya quatre anys, doncs, i ara fan veure que tot comença de bell nou, com qui va il·lusionat a l'escola amb cartera nova el primer dia de classe. És natural que la cosa vagi així, i que ni ho dissimulin. El poble els acaba de revalidar la confiança perquè continuïn fent el mateix, és a dir, no fer res però xerrar per fer veure que ho fan tot. Per què haurien de dissimular? Des de quan es dissimula res havent de retre comptes davant d'un ramat de cabres? Facin el que facin els tornen sempre a votar. Si tot els va bé, per què bellugar-se? I encara més, per què bellugar-se provocant un moviment sísmic important com seria fer la independència? Absurd.

D'altra banda, encara estic gaudint dels esplèndids resultats de l'anomenat efecte Illa, consistent simplement a parlar repetidament de l'efecte Illa, de la mateixa manera que es parla de partits independentistes al Parlament o del procés, fins que el nom acaba fent la cosa. Perquè, naturalment, no hi ha ni efecte Illa real, ni independentisme al Parlament, ni cap procés conegut. Provin si no de preguntar-se des de la consistència política en què es basa aquest efecte Illa, o allò tan obvi que suposa saber en què consisteix exactament això del procés per poder parlar en propietat d'un procés real, o provin de preguntar-se què han fet fins a dia d'avui els partits anomenats independentistes perquè hagin de ser qualificats com a tals. Perquè la resposta xantatgista en aquest últim cas no és precisament haver anat a la presó, bàsicament perquè anar a la presó no demostra haver fet res per la independència, sinó simplement haver-se primer sotmès i després entregat a la llei espanyola per haver fet l'idiota, no pas la independència.

Tot seria fum si no fos que el fum té certa densitat, existència. Però en la psique col·lectiva les paraules són poderoses, fan màgia. Converteixen allò inexistent en una realitat tangible: escons al Parlament. I al seu torn són exactament això, escons, no pas persones que donaran sentit a aquests escons amb la seva tasca de servei a la societat. Però el catalanisme no vol ser servit, i menys encara lliure. Vol ser tribal, vol ser, com deia el gran guru Pujol, i per això necessita votar sempre els seus gurus i partits, sacralitzar-los. I mentrestant el país de la tribu fa glu glu, com aquell vaixell famós, que no va acabar precisament a Ítaca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit