Els comentaristes constaten que aquestes eleccions les han guanyat els que volen negociar. És veritat però penso que es queden curts. A les anteriors eleccions s'havia consolidat un bloc independentista en una trinxera i un bloc de dretes (Ciutadans i PP) a l'altre mentre les esquerres (PSC i comuns) volien estendre ponts lluny de les trinxeres. Aquestes eleccions han fet desaparèixer pràcticament la trinxera de dretes amb la pràctica desaparició de PP i Ciutadans. Sembla que seria un bon moment per abandonar les trinxeres però de moment res fa pensar que els independentistes vagin en aquesta direcció, ni el cordó sanitari als socialistes durant la campanya ni els primers moviments després de les eleccions (que jo sàpiga, ni tan sols han tingut la cortesia de felicitar els guanyadors). A l'Europa democràtica no és imaginable ni un cordó a la socialdemocràcia ni saltar-se la felicitació al guanyador.
Faig una digressió per poder entendre millor el resultat electoral. Durant la transició molts ciutadans de Catalunya van creure en la frase: «És català qui viu i treballa a Catalunya». La deia Pujol i la van fer realitat PSC i PSUC a les barriades d'immigrants del cinturó industrial. Catalans i nouvinguts semblava que formaven part d'un mateix poble i se sentien orgullosos (encara que molts pujolistes no s'ho creien i si no recordin la reacció quan Montilla va ser president). Les esquerres valoraven aquest mestissatge dels que defensaven els valors de l'esquerra i la cohesió social (el catalanisme d'esquerres). Però va venir el procés i aquest equilibri va desaparèixer. Molts catalans van seguir els cants de sirena del procés i molts altres, sobretot vinguts de fora i fills d'aquests, es van sentir exclosos de la ciutadania de Catalunya. Els partits que havien defensat la cohesió social com a eix fonamental de la construcció de Catalunya com el PSC en van sofrir les conseqüències. Ho va explicar magistralment Javier Cercas dient que el seu pare, immigrant d'Extremadura, s'ho havia cregut i havia portat els fills a l'escola catalana i els havia fet estimar aquesta terra i que ara ell estava content que ja no hi fos per no veure com l'estaven excloent. També catalans de sempre es van sentir exclosos. Durant aquests 10 anys els que defensaven que som un sol poble s'han sentit orfes. Amb diferents matisos només ho defensaven les esquerres (socialistes i comuns).
Faig un incís per posar en valor la tasca d'en Miquel Iceta. Enmig del soroll del procés, ha mantingut el PSC com el referent del catalanisme terradellista que creu que Catalunya existeix, no l'hem de crear i el que s'ha de fer és governar-la bé, mai ha caigut en la lluita de trinxeres i sempre ha defensat la combinació de catalanisme i cohesió social. La victòria dels socialistes a aquestes eleccions té a veure amb aquesta defensa del catalanisme que no vol cavar trinxeres. Aquells que se sentien abandonats pel procés han vist que sortia una veu que deia que Catalunya som tots, que defensava una idea de ciutadania no excloent en un to pausat, sense insults, i han recuperat la seva veu en el discurs dels socialistes.
En aquest context, les disjuntives d'ERC, defensar un govern independentista (tornar a supeditar-se a JuntsxCat) o un govern d'esquerres (en les seves variants de govern conjunt PSC-ERC-comuns o de parelles suportada externament per l'altre) adquireixen un altre sentit. Perquè ara els que va deixar despenjats el procés se senten altre cop partícips i si se'ls torna a marginar la seva frustració serà cada cop més irreversible. I això ho hauria d'entendre ERC si vol ser alguna cosa més que una peça més del procés. I si creuen en el que els acabo d'explicar ERC i el PSC han de parlar i pactar unes bases de cooperació internament a Catalunya i en la taula de negociació. Crec que s'equivocaria molt ERC si el que vol es pactar amb el PSOE a Madrid i marginar els socialistes a Catalunya. Amb un federalista com Iceta de ministre això tindria poc recorregut.
Aquestes eleccions també han portat un fort augment dels partits més radicals, dels anticapitalistes de la CUP i dels ultradretans de Vox. És el que passa quan es tensa la situació, en una guerra de trinxeres els grups radicals surten beneficiats. A més les lluites als carrers entre cupaires i els de Vox els ha ajudat, es retro-alimenten. Però també és cert que quan no es governa la ciutadania s'apunta a les simplificacions. Els problemes són complexos i les solucions també. Quan un govern intenta solucionar els problemes ha de fer pedagogia, fer petits passos i anar explicant com les coses canvien, això també es governar. Quan no es governa, el ciutadà pot caure fàcilment en els somnis, es tracta sols de dir i a la paraula hi cap tot. L'augment dels radicals té molt a veure amb un llarg període de desgovern. Aquest serà un dels problemes de la present legislatura i els partits més centrats haurien de consensuar pautes de conducta per poder fer política a pesar dels radicals.
També volia remarcar que de la mà de les vacunes i dels fons per a la reconstrucció, Europa, sobretot de la mà d'Illa, ha entrat en campanya, encara que menys del que m'agradaria. Cada vegada més, decisions importants es prenen a escala europea i a les campanyes en parlem poc. Si ho féssim més ens adonaríem que a la política catalana molts tenen un marc mental restringit, ho veuen tot com si només existís Catalunya. Si l'ampliéssim potser veuríem que el federalisme té molts ingredients per solucionar molts dels problemes de Catalunya, Espanya i Europa.
No voldria acabar sense un record a Margarit, l'arquitecte, poeta i gran persona que ens acaba de deixar. A més de la poesia ens va deixar el llibre autobiogràfic Per tenir casa cal guanyar la guerra. Llegir-lo és un plaer que ningú s'hauria de perdre.
