Últimament, les veus més doctes del sector educatiu han començat a escampar la idea que s'ha de canviar el batxillerat perquè, sobretot, tal com el tenim muntat ara, conté massa matèries innecessàries, estressa molt l'alumne i, en general, es fa molt complicat de superar. Jo, que sempre que sento parlar als «experts» del que sigui, busco refugi, en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, confesso estar totalment d'acord amb les seves noves i brillantíssimes conclusions. Si el mercat laboral és el que és, amb uns drets laborals que tampoc recompensen la formació o la seva excel·lència, tampoc val la pena estressar-se i forçar la màquina. Relax! Quatre conceptes bàsics i avall, que a més, avui, el mòbil ja t'ho fa quasi tot. Per què hem de complicar la vida a l'alumne per assolir uns coneixements que tindran poca o cap utilitat en el futur? Descartat l'assoliment d'un treball digne, si el saber només serveix per nodrir un sobrevalorat esperit crític amb el qual ser conscient de les injustícies de la vida, frustrar-se per no poder canviar-les i, al cap i a la fi, passar-ho més malament, l'aprenentatge no pot ser un bon negoci. El món ha canviat i avui, controlant l'ús de les xarxes socials per mig informar-se o perbocar una opinió rere un pseudònim, encara que mal formada, n'hi ha prou. No cal saber llegir, parlar o escriure, i molt menys conèixer les normes lingüístiques, que a més això d'escriure sense faltes és de ser «old». Que et bombin, Pompeu! El que es porta avui és la desconstrucció del llenguatge, la involució de la incomunicació i la falta de comprensió.
Hi ha qui -contràriament- diu que el batxillerat s'hauria d'ampliar per reforçar-lo i endurir-lo com en èpoques passades. Són una minoria que no només no vol veure l'evident fracàs del model, sinó que la seva evolució natural implica adaptar-lo a l'ESO, un nivell educatiu desolador i buit de reptes des de fa quasi dues dècades gràcies a les surrealistes reformes que l'han convertit en una eina inigualable per desmotivar i adormir el personal, una mena de cafè per a tots que premia per igual, tant l'estudi i l'esforç, com la indigència educativa amb l'objectiu de blanquejar el fracàs escolar i transmutar-lo en mà d'obra barata i resignada. Amén. I ja que hi som, no ens quedem aquí i afrontem, també, la reforma dels estudis universitaris i reconvertim-los en temples d'oci, en festes «ewook» permanents com les comèdies juvenils dels 80 o la rave de Llinars. La universitat no pot aspirar a res més que no sigui organitzar festes i orgies! Per què més pot interessar, sinó, avui? El coneixement rai, que el que abans aprenies amb una carrera, avui ho trobes a Viquipèdia, i si et fa il·lusió el títol, el compres o t'afilies a un partit, que es veu que els regalen. I aquí pau i després glòria. Que per ser ministre o conseller no cal saber de res! La inòpia és el futur; abracem-la sense remordiments.
