Una lluita de debilitats. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir després de sentir els resultats de les eleccions catalanes. Havia d'escriure aquest article dies després, però desitjava conservar la impressió originària. Va ser aquesta la comprensió que el conflicte segueix intacte, instal·lat en les entranyes de la realitat. Després vaig tenir la impressió que es tracta d'un conflicte que no es pot resoldre perquè es dona entre actors febles. Aquests no només són aquells que no tenen solucions, sinó també els que únicament mantenint el conflicte esperen fer-se forts. I això és una mala expectativa per a una societat.

El primer que fan els animals febles és dotar-se d'artefactes d'autoexhibició. A això dediquen molta energia per atraure ingenus o repel·lir depredadors. Tot just conegut el resultat electoral, totes les parts es van posar a la tasca. Els independentistes, amb la cançó que han superat el 50% de l'electorat, ignorant l'efecte de l'abstenció; però el més important és que no estan en condicions de crear una unitat d'acció decisòria. En lloc d'haver generat una força transversal unitària, com a Escòcia, les forces independentistes només tenen acords partidistes de mínims que poden dur-les a formar govern, però disfuncional per a la finalitat de la independència. En aquest sentit, l'intent de Puigdemont de concentrar totes les forces independentistes en un moviment nacional ha fracassat, tant com el d'ERC de vèncer-lo. No reconèixer que aquesta batalla s'ha tancat en taules, és un element més de debilitat.

Al costat constitucionalista, la debilitat és encara més gran. Tot el que ha aconseguit l'«efecte Illa» és repetir l'«efecte Arrimadas». Per ara, l'única diferència és que el vencedor ha manifestat la voluntat de presentar-se a candidat a president, cosa que no dependrà d'ell, sinó del que succeeixi quan es constitueixi la mesa de Parlament. En tot cas, l'important és que el pastís constitucionalista pot repartir-se d'una altra manera, però no augmenta. I amb l'agreujant que en cada nou repartiment es produeixen dues coses: es perden engrunes i augmenta Vox, que no és constitucionalisme, sinó una altra cosa que està per veure.

Aquests fets requereixen comentaris addicionals. Per descomptat, no vull suggerir que el PSC vagi a cometre els errors que el grup de polítics de saló que hi ha al darrere de Ciutadans va cometre en la passada legislatura. Tenir accés a tribunes periodístiques i rebre l'etiqueta de grans intel·lectuals espanyols és part d'una operació propagandística, que té poc a veure amb forjar un partit polític seriós. Cs no ho ha estat, no ho és i aposto a que no ho serà. Per això és de suposar que el PSC sabrà retenir millor el seu ampli cabal de vots i que en algun moment estarà en condicions de disputar l'alcaldia de Barcelona. Per ara, el sòlid grup de Colau pot contenir alhora l'estratègia de PSC i d'ERC.

Que la capital de Catalunya hagi estat lluny d'oferir el 50% dels seus vots als independentistes, és la major pedra a la sabata del procés. En la tradició catalana, res important s'ha fet sense el lideratge de la capital i, fins ara, ERC no ha aconseguit fer-se amb ella, cosa que intentarà mitjançant una ferma unió amb les CUP. Aquesta batalla és l'única que veiem a l'horitzó. Si algú creu, encara que sigui el president de Govern, que per repetir missatges com «hem guanyat les eleccions a Catalunya» canviarà la lògica d'aquesta batalla, crec que està equivocat. El nucli estratègic d'ERC és el control de la capital en el mitjà termini, i un acord amb el PSC no fa sinó engreixar al rival. Que el PDeCAT, que reuneix les restes de la burgesia catalanista de la capital, s'hagi vist reduït a la seva dimensió real d'oligarquia política, àmpliament superada per la seva bèstia negra, les CUP, és una cosa a tenir en compte en aquest context. És possible que aquesta burgesia s'hagi desenganxat del procés molt més del que diu i que ja no estigui en condicions de connectar amb les masses urbanes, però la seva capacitat de maniobra no és menor.

Així les coses, el camp del nacionalisme català està més fracturat del que sembla en la superfície, el que testimonia que el procés ha fragmentat i afeblit també a les forces catalanes i no només a les espanyoles. Això mateix torna imprescindible disposar del poder de la Generalitat. Així que encara que tot passa per ERC, el que realment flueix entre les seves mans és una ingent tensió que només es resoldrà sota un acord de mínims, perquè les institucions populars que sostenen el procés imposaran un govern unitari independentista. Sense les subvencions que es deriven de la Generalitat perdrien bona part de la seva capacitat de mobilització i tot s'enfonsaria.

Finalment, Vox no enforteix el constitucionalisme a Catalunya. Com hem vist en la campanya electoral, aquest partit és una força de xoc i no defugirà la tensió. Aspira a fer-se fort intensificant l'agenda de conflicte a Catalunya, i és possible que això li procuri vots tant allà com a nivell nacional, donat el cansament de la gent. No obstant això, aquesta preeminència no fa sinó obrir en canal les debilitats d'un Estat que cada vegada es mostra més mancat d'eines polítiques i cerca en la confrontació obtenir l'única força de cohesió. Com el boxejador que espera que els cops el mantinguin despert, l'Estat prefereix aquesta batalla a haver de canviar.

Això és tant més necessari perquè veiem com els partits representatius de les seves elits centrals es desfan en el desconcert. Poden paradoxalment resistir en alguns territoris, fins i tot en els recentment conquistats com Andalusia, però a costa de fer la impressió d'impotència central, ja que Díaz Ayuso està més a Vox que al PP. Que el responsable màxim de la dissolució judicial del PP hagi estat l'impulsor màxim de Vox, testimonia fins a quin punt assistim a una gran operació de recanvi que pot portar a una concentració del constitucionalisme al PSOE.

Això, que podria semblar un escenari que a curt termini lliuri a Ferraz una hegemonia radical en la política espanyola, a mig termini no és sinó un símptoma de desarticulació del sistema espanyol de partits, cosa que Podem haurà de contemplar des de la barrera, apagades ja les brases que en el seu dia li van oferir energia política. Avui més que mai, i com era previsible, necessitem que una força transversal impedeixi que Vox es faci fort en aquest escenari de descomposició.