Pablo Rivadulla Duró, conegut com a Pablo Hasél, no és heroi de res, ni víctima. És un noi que té la fortuna d'haver nascut en una Espanya plenament democràtica, amb les imperfeccions pròpies de tota democràcia, i no en la dictadura franquista, on hauria conegut la repressió de debò (no la fictícia inventada pel processisme) que executava gent com el seu avi, Andrés Rivadulla Buira, que n'era comandant de l'Exèrcit, i sembla que de la línia dura. Va tenir el privilegi de créixer en una casa bona, a diferència de la majoria dels descendents dels republicans, gràcies al fet que el seu avi formava part del règim i va poder pagar uns bons estudis al seu fill, i pare de Pablo Hasél, més tard pròsper empresari lleidatà, amb la prerrogativa afegida de poder viure de franc a la barcelonina Residència Muñoz Grandes, que duia el nom d'un dels grans feixistes d'aquest país, per la seva condició de fill de militar, segons consta al Diari Oficial de l'Exèrcit del 10 de setembre de 1967. Gràcies a aquests antecedents familiars, dels quals ell no n'és responsable, però sí beneficiari, ha pogut viure del cuento tota la vida i esdevenir allò que abans en dèiem un paràsit de la vida. Va de cantant, i en realitat és un violent molt perillós, a més de masclista i antisemita.

Aquest nou heroi dels antisistema catalans i espanyols és el més allunyat que hi ha d'un defensor de la llibertat d'expressió. Escriure que «mereix que exploti el cotxe de Patxi López», «tant de bo torni el Grapo», «vete a comer pollas zorra hija de la gran puta» o «la ilusión es una fulana demasiado cara. Voy a tener que violarla», o «HitlerNoFueTanMaloSiLoComparamosCon el holocausto al que Israel somete a Palestina y los sionistas que gobiernan USA a la práctica» (aquest últim, escrit a Twitter el 2012), frases totes elles de Pablo Hasél, no tenen res a veure amb un dret fonamental com la llibertat d'expressió. L'únic que pot merèixer discussió és si el delicte d'enaltiment del terrorisme o d'injúries a la corona han de comportar penes de presó. Probablement, no, però això no eximeix el net del comandant franquista de ser un delinqüent per una condemna per agredir un periodista de TV3 (magnífica defensa de la llibertat d'expressió) o per agredir igualment un testimoni d'un judici contra un guàrdia urbà, i encara té pendent un judici per participar en un intent d'assalt a la Subdelegació del Govern a Lleida. També va ser condemnat a pagar 540 euros a l'exalcalde de Lleida, Àngel Ros, per amenaçar-lo de mort. De debò, un subjecte amb aquests antecedents és un símbol de les llibertats?

Tampoc els disturbis d'aquests dies tenen per objectiu defensar la llibertat d'expressió. Tot el contrari. Formen part de l'estratègia dels partits independentistes catalans, amb la CUP al capdavant, i a la qual s'hi ha afegit Podem, per dinamitar la democràcia liberal d'Espanya. És la mateixa violència urbana que vam patir després de la sentència del procés. Si algú en tenia algun dubte, jo no, va quedar demostrat amb l'atac a la seu d'El Periódico, aplaudit a Twitter pels mateixos que defensen Pablo Hasél. La llibertat d'expressió els importa un rave.

Ni Podem, ni el Govern català, ni la CUP, ni algunes universitats catalanes, defensors ara de Pablo Hasél, poden donar lliçons sobre la llibertat d'expressió. De cinisme, sí. El mateix dia que Echenique encoratjava la violència urbana per defensar Hasél, Pablo Iglesias demanava en el Congrés «elements de control als mitjans de comunicació», com als règims totalitaris. La portaveu del Govern Català, Meritxell Budó, mentidera compulsiva, afirmava dimarts que la detenció de Hasél és «una mostra més de la involució dels drets a Espanya» quan el seu govern coacciona fa anys als mitjans de comunicació catalans amb la publicitat i les subvencions perquè escriguin al dictat de la majoria governant. La candidata del seu partit per Girona, Gemma Geis (JxCat), va vetar la setmana passada el Diari de Girona. Els de la CUP, impulsors també del vandalisme d'aquests dies, promulguen en el seu programa electoral que els mitjans de comunicació han de ser públics i els seus òrgans de direcció «escollits pel Parlament»; o sigui traslladar a tot l'espai comunicacional el model sectari, partidista i manipulador de TV3, i que no puguin exercir una de les seves funcions essencials en una democràcia: controlar els abusos dels governs. Les de la CUP, tot sigui dit, no han inventat res. Ja ho va fer Franco: crear mitjans públics i nomenar els directors dels privats. I és un sarcasme que els rectors de les Universitats catalanes alertin que la llibertat d'expressió està amenaçada quan en algunes universitats catalanes s'ha boicotejat i coaccionat la celebració d'actes no independentistes, entre ells un homenatge a Miguel de Cervantes, davant la passivitat, o sigui complicitat, dels seus rectors.

Exercir la libertat d'expressió és el que explicava aquesta setmana un veterà i prestigiós periodista, Mariano Guindal: «L'any 1976 vaig ser processat per escriure el Llibre Negre de Vitòria on es contava la massacre d'obrers. El 1977 em van iniciar un Consell de Guerra per una informació de proxenetes que formaven part de la Guàrdia del Rei. La llibertat d'expressió abans era una altra cosa». Mariano Guindal, a diferència de Pablo Rivadulla (Pablo Hasél) no va néixer en la comoditat d'una família franquista. Fill d'un paleta, que va morir en caure de la bastida, va créixer en un barri de barraques de Madrid i es va haver de guanyar la vida honestament.