Dijous em vaig enganxar a Youtube veient l'arribada del robot Perseverance a Mart. Totes les maniobres que va fer el satèl·lit per entrar a l'atmosfera del planeta, la frenada per fricció, el paracaigudes, la frenada per minicoets i la baixada del robot en ascensor amb 3 cables, més la desaparició del coet que el transportava, totes, es van fer de forma autònoma, sense intervenció humana perquè la distància de qualsevol senyal de Mart fins la Terra dura 11 minuts. Meravellat per la quantitat de coneixement que hi havia en l'operació, em vaig recordar del meu avi que no va parar de dir que l'home no havia arribat mai a la Lluna, que tot era mentida. I això que ell ja era un home tecnològic, amb la seva tecnologia rudimentària i mecànica, és clar.

Però, bocabadat amb la tecnologia que s'havia desenvolupat per la missió a Mart, vaig pensar que al món hi ha molta gent amb gran capacitat per crear, per desenvolupar coneixement, per pactar, per negociar... i que cal obrir l'oportunitat perquè una quantitat determinada d'aquesta gent arribi a ajuntar-se i a desenvolupar un projecte important. Llavors, per què no tenim les millors ments en el món de l'economia pública, de la sociologia o de la política? Per què els millors no arriben a dalt de la política? Segurament perquè no hi ha les condicions adients. Fa molts anys que els millors joves formats en matemàtiques, telecomunicacions o informàtica van al món financer, on els paguen bé per fer funcions que acaben essent sovint especulatives. Per culpa d'això no arriben prou llicenciats en matemàtiques a ensenyar a les escoles i instituts, car no en surten prou. Això es deu poder fer extensible a la resta d'activitats empresarials: les altes finances s'emporten les ments brillants, quedant només els joves que han triat la recerca i han aguantat una pila d'anys interins, cobrant sous ridículs, mentre fan el doctorat aquí i desenvolupen una recerca determinada. O no han tingut paciència i han marxat a un país que els estimi millor.

Amb els aldarulls d'aquests dies a la nit es torna a visualitzar el problema dels joves: una situació explosiva amb el 40% d'atur i sense cap perspectiva de futur. He explicat sovint aquí que la societat necessita que cada persona tingui il·lusió per desenvolupar el seu projecte vital, sigui crear una família, una empresa, un repte esportiu, una acció cultural, o qualsevol altre. La il·lusió és l'energia potencial de la persona, la que permet que es transformi més endavant en treball, en creació, en coses tangibles. Doncs bé, fa anys que aquesta energia potencial està en nivells propers a zero, amb joves que estudien coses que després no poden desenvolupar en la feina que faran, que no es poden independitzar perquè els habitatges no estan al seu abast, que veuen que el futur no els deixarà cap paga de pensions, que noten com el canvi climàtic els ho posarà molt difícil, en fi, que no veuen perspectiva en el futur i neden en la desesperança. I així estan, protestant aprofitant qualsevol avinentesa: va ser fa mesos la sentència del Tribunal Suprem, és ara amb la presó de Pablo Hasél i serà més endavant per una altra cosa. L'espurna no és l'important, és el fons.

La pregunta que tots hauríem de fer és, per què no arriba gent solvent a la política? Bé que hi ha arribat la presidenta Angela Merkel o el president Emmanuel Macron, tot i que no agradi la ideologia... o sí. Els dos països tenen una cultura política més elevada que nosaltres, i a França és impossible que una persona que no tingui un currículum determinat arribi a un lloc de responsabilitat, sigui una gran empresa o alta política. Per tant, aquí ja tenim una primera aproximació, no tenim filtre pels que entren en política. Ningú els demana si han treballat en el sector privat i l'experiència que aporten, ni quina formació tenen, ni quines capacitats presenten. La política és un colador de mediocritat, on qualsevol persona pot ser ministre de sanitat, d'indústria, d'interior, de defensa, o primer ministre. Poseu-hi noms i veureu.

Sabem que això passa perquè el sistema electoral de llistes tancades tapen l'entrada de gent crítica amb l'aparell del partit i així no es renova i queda ple de gent que només sap dir amén al que diu la cúpula.

Però encara hi ha l'exemple de Mario Draghi a Itàlia, un home de consens amb prou reputació per intentar resoldre el col·lapse del país quan els polítics no troben la solució. Per què no es pot posar de president a Catalunya a un home independent de consens? De gent amb aquest perfil n'hi ha, però no es pot fer perquè l'estatut de Catalunya ho prohibeix. No acabo d'entendre el propòsit d'exigir que el president de la Generalitat de Catalunya hagi de ser un diputat. Endogàmia política?

L'augment de populisme a Catalunya té a veure amb la minva de lideratge polític. No pot ser que els dirigents no sàpiguen dir no. Quan un partit, o alcaldessa, diu que està d'acord amb els okupes, no pot dir que està en desacord amb els desordres d'aquests dies perquè es malmet la propietat. Si un partit diu que està contra els bancs i contra el diner cal exigir que expliqui el seu model de societat de bescanvi. Quan els partits estan contra la implantació de renovables cal que expliquin com farem la transició energètica. Quan certa opinió pressiona per foragitar certes empreses multinacionals, cal que expliquin quin treball crearan.

En fi, és urgent que un líder solvent exposi quin model d'economia i de societat tindrem en el futur. Es pot viure amb molt menys, però cal que algú ho expliqui, com també el camí que farem per arribar-hi.

Sense posar l'objectiu de la societat per l'any 2030 i pel 2050 és impossible que els joves no sentin que naveguen en el buit. Més o menys com el robot Perseverance a Mart.