No som on érem (o la manca de cintura política d'Illa)

Segona consideració: entre els milions de forasters que no els permeten votar, els obstacles per votar per correu (no es pot fer sense una identificació o DNI digital), la pluja i que el vot de catalans a l'estranger va resultar residual per culpa de la pandèmia (15.509 sol·licituds acceptades, un 60% menys respecte al 2017, de les quals, una mitjana del 30% acaba sense ser escrutada), que ningú no es queixi de baixa participació (53,5%). Més baixa, però, va ser la de les europees del 2014 (47,6%) o el referèndum per l'Estatut, en què PP i ERC votaren «no» per raons oposades (48,8%). Tercera consideració: ERC assolí 596.231 vots; JxC, 562.003. Si sumem els 4.500 vots del PNC de Marta Pascal i els 76.043 del PDeCAT d'Àngels Chacón (i Artur Mas) són 80.643. Aquests, afegits als de JxC, sumarien 642.686 i haurien passat al davant d'ERC. Una dona com Laura Borràs seria presidenta de la Generalitat. La ciutadania valorà negativament, doncs, que en el vell espai convergent els grups es tiressin els plats pel cap. Espero que aquest espai hi rumiï seriosament.

Passo als comentaris. Fer bones campanyes electorals, sense l'empara i l'acotxament dels poders com en el cas Illa, no significà gaire res. Alejandro Fernández (PP) i Chacón (PDeCAT) la van fer i el primer es quedà amb 3 escons de 4 que en tenia i la segona sense cap. O potser és que no hi ha una dreta nacionalista. L'esforç de Jèssica Albiach (En Comú Podem) per posar una línia vermella a JxC i fer el joc a Madrid (bandejar-la a una dreta intractable a l'hora de cap entesa) va ser tan estèril (es quedà on era, amb 8 escons) com el de Chacón posant línies vermelles a la CUP (que pujà de 4 a 9 escons). Els podemites, tard o d'hora, hauran de decidir si estan d'acord amb el dret a decidir (com diuen amb la boca petita) i amb un referèndum (com han dit i ara callen).

Tinc a la taula de treball els 12 sondejos que vaig arreplegar abans de les eleccions. Cap no atorgava a l'extrema dreta de Vox, quarta força del Parlament, 11 diputats. Cap no pronosticava l'ensulsiada del PP (de 4 a 3 diputats) ni de la de Cs (de 36 a 6 diputats, amb càstig dels electors per haver canviat de cavall a mitja travessa del riu, imposant Carrizosa davant de Lorena Roldán). Només els sondejos de Sociométrica del diari Ara i del programa de TV3 FAQS atorgaven 9 escons a la CUP. Només els del CEO, DyM, Sigma-2 i Sociométrica posaven 32 escons per a JxC a les seves forquilles. Els 33 d'ERC els descartaven a la baixa Electomanía, el GESOP, DyM, Sociométrica i el diari Ara.

Quant als 33 escons del PSC-PSOE, els atorgaven només les forquilles del CIS, del GESOP, per al nostre grup editorial de Prensa Ibérica, de Sigma-2 i de FAQS. L'efecte Illa va funcionar, tanmateix, com l'efecte Cs d'Arrimadas el 2017: una victòria pírrica i estèril. El que no s'entén és que, veient que havia guanyat per primera vegada les eleccions l'independentisme amb més del 50% de vots, Iceta saltés a la nit electoral (Ábalos no estava pas tan content) i l'endemà Illa encara s'entestés a voler fer govern, a presentar-se a la investidura i, amb la protèrvia que l'ha caracteritzat durant tota la campanya, digués que no li importaria oferir a Aragonès la presidència del Parlament. Ell que, abans de l'acord de no pactar-hi dels guanyadors, havia proclamat a tort i a dret que faria un govern sense cap independentista. Els ciutadans no es mamen el dit.

A veure, senyor Illa, si primer ho assumeix i, després, explica això a Madrid: sense comptar amb l'independentisme, Espanya mai no entendrà res de Catalunya. Els seus mantres de campanya eren quatre: a Catalunya s'havien perdut 10 anys, calia començar de nou la jugada, era necessari passar pàgina i estava obert al diàleg dins la Llei. Els responc. N'hem perdut 12, d'anys, els catalans: d'ençà que el 2010 el TC es va carregar l'Estatut votat pel poble de Catalunya. 12 anys d'esperar debades el compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut, d'esperar debades l'execució dels pressupostos, la distribució justa de les balances fiscals, el corredor mediterrani, la partida d'emergència social, el traspàs complet de ports, aeroports i rodalies, la taula de diàleg, els 8.000 M€ que el Govern central deu a Catalunya segons les Cambres de Comerç... Si vostè i Iceta tinguessin cintura política i fossin el veritable PSC (i no una sucursal gestora del PSOE a Catalunya), explicarien això, a Madrid. Començar de nou la jugada a mitja partida és de tramposos, perquè veuen la partida perduda a la llarga. Passar pàgina sense haver entès l'anterior és d'albats. Vostè creu que es pot passar pàgina de l'1-O, amb presos polítics, exiliats i sentències judicials a la carta vist que sentencien els mateixos fets de maneres diferents? Per a molts catalans, és ofensiu. Diàleg dins la Llei, que per a vostè vol dir la Constitució. D'acord, però, quina Constitució? La que els catalans vam votar majoritàriament el 1978, perquè era un punt de partida de tot, segons se'ns deia, o l'actual, disminuïda pel PP i reduïda pel PSOE? Perquè li recordo que el punt 150.2 diu que l'Estat pot delegar a una comunitat autònoma facultats de la seva pròpia titularitat com ara convocar un referèndum. I el punt 149.32 diu que l'Estat té competència per atorgar -li copio en castellà- «la autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum». Recorda què va passar el 8-IV-2014? Rajoy va dir: «Ni puedo ni quiero». La segona part era veritat; la primera, no. Demostri'ns una mica més de cintura política per explicar la situació a Pedro Sánchez, sisplau.