24 de febrer de 2021
24.02.2021
Diari de Girona
· OPINIÓ

Daft Punk

23.02.2021 | 23:52
Daft Punk

Una de les grans satisfaccions dels que ens agrada dedicar temps a escoltar música és "descobrir" una banda de la que no havies escoltat mai res, d'aquelles que veus que té poques reproduccions a Spotify, i establir-hi una connexió íntima, pel motiu que sigui. Avui tenim accés a milions de cançons i grups gràcies a les plataformes digitals, però fa uns anys era complicat. La sort d'haver fet ràdio als 90 és que tenies a l'abast música que no sempre sonava a les radiofórmules convencionals. Allà em vaig quedar enganxat al magnetisme de Radiohead quan encara sonaven molt poc a casa nostra o a la sensibilitat de Blind Melon, que aquí mai van acabar de triomfar.

Com a molta gent de la meva generació, la majoria de música que escoltàvem i ens identificava a mitjans dels 90 venia sobretot dels Estats Units i del Regne Unit. La vida transcorria entre cançons de Guns N' Roses, Red Hot Chili Peppers, Nirvana, Alice in Chains, Blur, Pulp o Oasis. Un univers musical al qual, de sobte, vaig incorporar un grup molt diferent. Em vaig quedar enganxat a un vídeo musical on apareixia un home-gos passejant pels carrers de Nova York. La música era estranya, només girava al voltant d'un parell de riffs, amb un baix i bateria constants, tot i que en escoltes posteriors, era més ric del que semblava. La peça era Da funk del duo francès Daft Punk.

Després van venir àlbums que marcarien època i diversos números 1 a tot al món. Durant més de dues dècades van ser un referent per a la música de ball, per al pop, per l'estètica i fins i tot per a les estratègies de màrqueting: la seva manera de jugar a l'anonimat, les entrevistes amb el casc, els videoclips, l'elecció de comunicar molt poc va ser la millor manera de cridar l'atenció. Malgrat tot, no m'hi vaig enganxar definitivament fins al Random acces memories (2013). Ara que s'han separat, crec que aquell últim àlbum exemplifica a la perfecció les teories que Symon Reynolds va exposar a Retromania, sobre la relació entre la música i el seu constant retorn al passat. Hi ha electrònica i sintetitzadors, però també guitarres, cordes, i pianos bateries acústics. Un homenatge a la música popular en tota regla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook