En la meva època l'assignatura coneguda com a epidemiologia se la considerava una maria, una assignatura prescindible, que si no en sabies ni un borrall no et desmereixia com a metge recent llicenciat. La pesta bubònica i la mal anomenada grip espanyola havien passat a formar part d'una altra domèstica: història de la medicina. L'espècie humana, satisfeta per haver aconseguit neutralitzar o si més no minimitzar els danys d'algunes escaramusses (VIH, SARS, Ebola...), baixà la guàrdia i esperà a veure-les avenir. Preocupava la mortalitat de les tres ces: cor, càncer i carretera.
Ha estat la visita inesperada de la COVID-19 -que per l'efecte papallona obligà el planeta a abaixar persianes- el que ha fet que bona part de la població s'assabentés de l'existència dels epidemiòlegs. No formaven part de cap secta satànica com creia gent mal informada. Aquests, sortiren de les seves càtedres, dels seus laboratoris i de sota les pedres i després del llarg ostracisme mediàtic començaren a xerrar pels descosits sobre com es comportaria el nou virus en topar-se amb representants de l'espècie humana. Eren especialistes en alienígenes que responien a la pregunta quin serà el comportament dels homes de verd quan coincidissin amb algú de nosaltres pel carrer.
Tots ens solem mirar la vida segons la perspectiva que ens dona l'atalaia on estem instal·lats. Un epidemiòleg, titulat o vocacional, tindrà tendència a considerar insuficients unes restriccions de per si draconianes. Me l'imagino veient els ciutadans com ratolinets a l'interior d'un recinte de compartiments estancs. Ara els tanco a tots. Ara en deixo sortir uns quants. A continuació a tots... Mentre observa gràfiques i xifres.
No poso en dubte que les normes que apunten els epidemiòlegs tinguin la seva raó de ser. Tampoc qüestiono que si demà es prohibís taxativament circular amb cotxe s'acabarien els accidents de trànsit. No sempre el més correcte i eficaç és el més adequat. Mort el gos morta la ràbia no és un bon remei en societats que miren de guardar les formes com a societat oberta, al contrari de societats tancades com la Xina o Corea del Nord.
En saber que les eleccions podien ser el 14-F -data que a excepció del PSC agafà a contrapeu la resta de partits polítics- alts càrrecs de la Conselleria de Salut, col·legis de metges, epidemiòlegs de capçalera, el Procicat, que formen... Com ho diria... Ah, sí! gràcies Cruyff, l'entorn sanitari del Govern, com un cor d'una sola veu, vaticinaren que qui anés a votar es convertiria en una estàtua de sal a pesar que les circumstàncies no eren exactament les mateixes que les de Sodoma i Gomorra.
Em pregunto si els rigoristes de l'epidemiologia haguessin de provar la seva medicina -tancats a casa sense treballar, veient sèries soporíferes, fent abdominals al balcó, ajudant a fer deures els fills, obligats al sexe quilòmetre zero i sense cobrar com si fossin autònoms i no funcionaris- no serien més empàtics amb la població i més primmirats en les seves recomanacions. Potser s'adonarien que si insistien en mesures bàsiques com la higiene de mans, en l'ús racional de la mascareta ?obligar a dur la mascareta en tot moment és com aconsellar sortir de casa amb el condó posat seguint les recomanacions de sexe segur-, evitar aglomeracions en llocs tancats i respectar la distància i el temps d'interacció amb gent que no formi part de la nostra bombolla, aleshores no caldrien mesures arbitràries i indiscriminades com ara els confinaments.
L'epidemiologia ha deixat de ser la ventafocs de la medicina. La COVID l'ha vestit de llarg. Ara només falta que aprengui a ballar amb els talons d'agulla.
