24 de febrer de 2021
24.02.2021
Diari de Girona

Obrir el portal

23.02.2021 | 23:52
Obrir el portal

No suporta arribar tard. Sap que encara falta molta estona perquè comenci, però per a ell la funció comença quan l'entrada ja s'omple de gent i es vol assegurar que pot escollir el lloc que vol. Aconsegueix ser-hi a l'hora. Ja hi ha una petita cua, però res escandalós que el privi de seure on vulgui. Sempre busca la mirada del taquiller: sap que quan el reconeix, li somriu, i a vegades li deixa anar allò de «les mires totes, tu!». Quan el tiquet ja ha estat esparracat, comença aquell trànsit cap a la immensa porta que separa el món on viu del món en què voldria viure. Quan s'obre, la immensitat de les butaques l'emociona com el primer dia. És aquella estranya barreja entre familiaritat i intimidació. És una zona de confort, però a la vegada imposa que sigui tan gran. S'hi sent minúscul i, al mateix temps, protegit. És casa seva. S'asseu a la fila 7, la de sempre que pot, i va observant amb discreció cadascuna de les persones que es van situant al seu voltant. Demana, si us plau, que siguin dels que no xerren durant la projecció, ni dels que mengen fent soroll. També demana a no sap ben bé qui que no li toqui el típic llargarut al seient del davant, que no vol estar-se tota l'estona amb el cap inclinat. S'apaguen els llums. L'excitació, el nus a l'estómac, la imminència d'una promesa. Ja poden passar anys, que sempre sent que es reprodueix el mateix ritual. Fins i tot sabent que potser el que veurà no serà res de l'altre món, perquè té aquesta mania de llegir les crítiques abans de venir. El so del projector omple l'ambient i espectadors i espectadores prenen posicions. «Calla, calla, que comença». Primer, els tradicionals anuncis. Dolents, la majoria, i terriblement llargs, però no pot evitar xiuxiuejar les melodies. Possiblement si no hi fossin, els trobaria a faltar. S'acaba el suplici, comencen els tràilers. Alguns de pel·lícules que es mor de ganes de veure; d'altres que ja estan explicades en dos minuts. És igual, hi anirà igualment, sap que no ho podrà evitar. En passen molts, li encanten. Finalment, aquella vacil·lació prèvia a l'inici. Apareix el logotip de la productora i sap que és la pel·lícula, perquè apareix més estona en pantalla que el dels tràilers. Mira i somriu. Ningú li tapa la pantalla, un silenci reverencial acompanya la primera escena. El portal cap a l'altre món ja s'ha obert. Només espera, mentre recolza el coll a la butaca, que mai ningú el tanqui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit