La causa del daltabaix de JuntsxDifunts o com es diguin, en les darreres eleccions, va ser l'abstenció dels morts. Des de 2015, que en tots els comicis i referèndums catalans hi havia per costum anar a votar pel pare que ja no hi és, per l'avi que somiava en la llibertat del país o per la tieta soltera que va morir devorada pels seus gats però amb una estelada a la mà i un somriure beatífic, tot i que hi ha qui sosté que més que un somriure era la queixalada d'un mixo que se li havia endut el llavi superior. La gent dipositava el vot amb els ulls plens de llàgrimes, pensant en els que criaven malves. No sé per què, el 14-F ningú va dur els difunts a votar, potser perquè aquesta vegada els morts per la llibertat de Catalunya s'haurien barrejat amb els morts per la pandèmia, i haurien tingut opinions ben divergents sobre els candidats, que els farien acabar a bufetades. L'avi que va expirar escoltant la Santa Espina i el que va morir de covid en una residència per culpa de la inacció del governet devien tenir postures polítiques irreconciliables que ni el fet de compartir situació biològica podia arreglar.

Ja deia Julio Camba que el vot dels morts és el vot més independent que hi ha, perquè als morts no se'ls pot subornar, i a més no necessiten carreteres ni aeroports ni escoles,ni menys un nou hospital Trueta a Girona, a bones hores, un hospital. Els morts es mouen només per ideals polítics, no els vinguis a explicar la proposta de no construir més a la Costa Brava, per ells com si asfalten des de Blanes a Cadaqués, qui no té pell que posar morena, no necessita platges. Una altra cosa és la llibertat de Catalunya. Això sí que, segons asseguren els vius, interessa als morts sobremanera.

-Construïm la republiqueta, per tots aquells que ja no hi són!- ens diuen, amb emoció incontenible i mirada al cel.

Estar pendent del que passa als vius i -més encara- del que els va passar fa anys, és una característica exclusiva dels morts catalans, perquè no imagino un cadàver francès preocupat pel retorn de la monarquia, ni un difunt anglès preguntant-se com afectarà el Brexit la seva situació.

La mort té molt a veure amb el procés, i no perquè aquest sigui des de fa temps un cadàver -més aviat va ser un nadó nonat, pobret-, que també, sinó pel color triat per simbolitzar-lo. El senyal groc era el que antigament es feia servir per indicar que en un vaixell hi havia una epidèmia de pesta, de lepra, de tifus o de qualsevol d'aquelles malalties que existien abans del coronavirus. Instruït com soc en història de la navegació -gràcies a dos estius venent tiquets de creuers turístics a Cala Montgó-, quan anava pel carrer i veia un llaç groc en un balcó, pensava que aquella pobra família patia lepra i així avisaven els veïns que ningú s'hi acostés. Quantes vegades, ajudat d'un pal d'escombra per no haver d'acostar-m'hi, he empès una barra de pà i una llauna de tonyina a la porta del segon primera, pensant que el seu inquilí no podia sortir de casa per la lepra, i per això tenia aquell llam de llaç groc a la finestra! Fins i tot donava per fet que el llacet groc que alguns vianants duien al pit, era el substitut modern de la caputxa i la campaneta dels leprosos de tota la vida, i m'afanyava a canviar de vorera així que veia que s'acostava un. Jo no ho sabia, que si no veus TV3 no s'encomana.