L'avenç del desenvolupament humà s'explica a partir del pressupòsit que cada nova generació hauria de superar la seva immediata predecessora en l'assoliment de les capacitats intel·lectuals. És el que es coneix com el denominat «efecte Flynn», un concepte creat l'any 1994 pel psicòleg Richard Hernstein i el politòleg Charles Murray a The Bell Curve (1994), llibre en què posaven en solfa les investigacions del neuroinvestigador i escriptor James Robert Flynn sobre la progressiva escalada del coeficient intel·lectual entre generacions, relativitzant l'aprenentatge de l'individu com a causa principal, per condicionar-lo a uns factors genètics i ambientals de summa complexitat i rellevància. La teoria s'ha vist reforçada recentment amb l'aparició de l'assaig La fábrica de los cretinos digitales, publicat fa escassament uns mesos pel neurocientífic francès Michel Desmurget, en el qual s'afirma que, des que se'n té constància, aquesta escalada no només s'ha aturat sinó que per primera vegada, ha començat a invertir-se. La culpa? La tecnologia digital. Oh, quina sorpresa!
Per comprar o no aquesta hipòtesi n'hi ha prou amb comptabilitzar quantes hores al dia de mitjana destinen les noves generacions als mòbils, als ordinadors o a les tauletes per adonar-nos que l'ús de la tecnologia és desproporcionat; amb només dos anys, el consum se situa al voltant de tres hores; dels vuit als dotze anys, en cinc; i a l'adolescència, l'etapa del suposat major desenvolupament intel·lectual, la xifra es dispara fins a les set hores, el que fan un total de dues mil quatre-centes a l'any. Les dades no només són demolidores sinó que qüestionen la creença estesa que aquestes generacions de nadius digitals són summament hàbils en l'ús de la tecnologia. Res més lluny de la realitat: tant d'abús tecnològic afecta negativament l'ús del llenguatge, la concentració, la memòria i les relacions humanes i, en general, disminueixen de manera alarmant les seves capacitats cognitives. En definitiva, en plena era digital, com més fàcil ho haurien de tenir les noves generacions per explotar les immenses possibilitats d'aprenentatge que la tecnologia els ofereix per formar-se més i millor en tots els àmbits, contràriament, s'estan tornant més babaus, s'estan transformant en uns -com els anomena Desmurget- cretins digitals.
Més enllà de la controvèrsia, del soroll de la sentència, el que queda clar és que el debat ha deixat de ser la prohibició o la censura de la tecnologia als més joves per passar a ser la seva dosificació i, sobretot, una equilibrada adaptabilitat a un sistema educatiu ja de per si poc coherent -que aquesta és una altra- i a un àmbit domèstic cada vegada més despreocupat, o potser superat, vers les seves responsabilitats. El fet que molts dels grans gurus creadors d'aquests ginys digitals imposin estrictes mesures d'ús als seus fills, com a mínim, hauria de fer-nos reflexionar.
