Hi ha decisions del govern espanyol que costen de comprendre. Fins i tot coneixent la manera d'entendre la política de Pedro Sánchez, fins i tot admetent les pressions a què està sotmès i les dificultats objectives que afecten la seva gestió. Per exemple: és ara el moment més oportú per procedir a una reforma del Règim de la Seguretat Social dels Autònoms (RETA)? S'han fet córrer molts globus sonda i moltes informacions contradictòries sobre les veritables inten?cions del govern en aquesta matèria, però qualsevol observador mínimament informat sap perfectament dues coses: la primera, que la intenció principal dels promotors de la reforma és augmentar la seva capacitat recaptatòria, és a dir, ajudar al sanejament d'unes arques de l'Estat més aviat depauperades; i la segona, que si hi ha un sector sobre el qual han gravitat dolorosament les conseqüències de la pandèmia i la falta de les ajudes necessàries per part del govern, aquest és el sector dels autònoms. És ara, precisament, el moment de cargolar-lo més encara?

Un altre cas incomprensible. Tothom sap que a Espanya hi ha un dèficit important en matèria de llibertat d'expressió, que la legislació penal espanyola és com és i que el tarannà de la judicatura espanyola a l'hora d'interpretar les normes no és precisament un model d'obertura i de progressisme. Què espera, doncs, el govern espanyol a modificar la llei en aquesta matèria? Com és que ha deixat que se li podreixi a les mans el cas de Pablo Hasél? No tenia avisos suficients de les institucions europees i de l'opinió pública per saber que aquest era un terreny terriblement relliscós? I, tanmateix, s'ha hagut de produir l'empresonament del raper i, darrere d'ell, les manifestacions i els aldarulls d'aquests dies. Ja sabem que aquests aldarulls responen a causes més profundes i expressen malestars molt diversos, però calia mantenir-se sense fer res i esperar que caigués un xàfec previsible?

Un altre cas d'immobilisme: el dels presos independentistes. Hi ha un parer generalitzat entre la majoria de la societat catalana que la legislació espanyola en matèria de sedició és indefensable i que l'allargament de la presó enverina tots els debats i totes les accions que puguin produir-se en la societat espanyola. També en aquest terreny, Pedro Sánchez ha fet gestos contradictoris i ha deixat que la situació se li podrís a les mans, fins al punt que l'ha perjudicat en aquests resultats electorals que ara intenta explicar amb una interpretació completament estrafolària (i estèril: per més malabarismes que faci, la majoria independentista existeix i Salvador Illa no pot aspirar a res més que no sigui encapçalar l'oposició). Què espera, doncs, a reformar el codi penal i a tramitar un indult que acabarà arribant, encara que només sigui per frenar l'amnistia necessària? Passen les setmanes i les disputes a l'interior del govern espanyol acaben convertint-se en un sainet. L'agenda del president se li crema a les mans.

L'administració dels temps i de les decisions per part de Pedro Sánchez és tot un misteri. Domina com ningú la tècnica de la improvisació i l'art de desconcertar l'observador més agut. És imprevisible, doncs, i embolica totes les troques més senzilles. Un cas, realment, digne d'estudi.