28 de febrer de 2021
28.02.2021
Diari de Girona

Art marcià

28.02.2021 | 00:04
Art marcià

Aquests útims dies, gràcies al robot Perseverance, hem vist les primeres imatges de Mart acompanyades de so. En el meu cas, les imatges em van arribar a través de Twitter, entre una humorada idiota per part d'un raper que no està bé del cap i una informació electoral tan intranscendent que ja l'haurem oblidat d'aquí a dos dies. Però allà hi havia les primeres imatges de Mart amb el so «marcià» incorporat, i que curiosament s'assembla al so de les bandes sonores de pel·lícules de marcians que vèiem quan érem nens. I sí, per primer cop podíem sentir el vent, el vent marcià, que brunzia de fons mentre la càmera rotatòria del robot recorria aquesta plana pedregosa que a mi em va recordar els paisatges desolats del desert d'Atacama, com els que es veien des del petit cementiri de Camar.

I no obstant això, aquestes imatges que són realment transcendentals, històriques, úniques, ens han arribat embolicades en la típica fotesa habitual de la nostra època. El 1969, quan els primers astronautes van arribar a la Lluna, tots ens vam preparar per assistir a un esdeveniment memorable, i ens vam quedar desperts fins molt tard per veure a la televisió aquell fet que tots sabíem que marcaria les nostres vides. Ara, en canvi, hem rebut les primeres imatges «vives» de Mart com si fossin un anunci de refrescos, o pitjor encara, unes imatges distòpiques sobre el canvi climàtic produïdes amb fons europeus per a la resiliència i la digitalització (sigui això el que sigui). Sembla evident que ja no som capaços de diferenciar el que és important del que és imbècil, el transcendental de l'anècdota. I per descomptat, posats a triar, sempre preferim quedar-nos amb allò imbècil, amb l'anecdòtic.

Vegem un exemple. La directora del projecte d'aterratge a Mart del robot Perseverance és una enginyera aeroespacial colombiana que es diu Diana Trujillo. Portem anys sentint que les dones, per una mena de fosca maledicció provocada pel malvat heteropatriarcat capitalista, no poden estudiar carreres tècniques complexes com les d'enginyeria. Però ara resulta que una enginyera aeroespacial colombiana –que a sobre és immigrant als Estats Units i va arribar-hi amb 300 dòlars a la butxaca– ha dirigit el projecte d'enginyeria aeroespacial més important dels últims temps.

No sé vostès, però aquí sembla que hi ha una contradicció molt més que cridanera. O les coses no són com se'ns vol fer creure que són, o ja ens hem acostumat a acceptar la propaganda i la intoxicació ideològica com l'única forma acceptable d'enfrontar-nos a la realitat. I tot i així, ens negarem a acceptar l'evidència d'aquesta enginyera aeroespacial i seguirem atrapats en els nostres reconfortants prejudicis que ens expliquen la realitat tal com ens agradaria que fos i no com té la maleïda costum de ser.

Aquests dies ho hem vist també amb la condemna del raper Pablo Hasél per uns tuits innocus contra la monarquia! Poca gent s'ha parat a pensar que les condemnes eren per apologia de terrorisme i per acumulació de penes i per reincidència, a més que les condemnes acumulades incloïen delictes d'agressió i amenaces contra un periodista i un testimoni en un judici. I de la mateixa manera, ningú s'ha parat a investigar que aquest simpàtic raper, que diu parlar en nom de la classe obrera, és fill d'un constructor de Lleida que va arribar a dirigir l'equip de futbol de la ciutat. Coneixent les coses que passen als despatxos dels directius de futbol –i més encara si són constructors–, comprenc que el sensible i perspicaç Hasél hagi arribat a desenvolupar una aguda intolerància al capitalisme, de manera molt semblant a com certs nens desenvolupen una greu intolerància a la lactosa. D'acord, sí, però d'aquí a demanar que els volin el cap a determinats polítics de PP o de PSOE, o que els clavin un piolet a la closca als guàrdies civils, o els triturin, potser caldria pensar que les nostres paraules tenen conseqüències quan es refereixen a persones concretes que poden sentir-se intimidades o agredides. Però res d'això importa, perquè tots seguim obstinats en el fet que el pobre Hasél, l'hipersensible i bondadós i solidari Hasél, és un màrtir de la llibertat d'expressió condemnat per dos tuits innocents contra la Monarquia borbònica. I mentrestant, el robot Perseverance ens segueix enviant imatges de Mart. I nosaltres, aquí baix, les seguim mirant com si fossin un anunci qualsevol intercalat en la programació d'un avorrit dissabte a la tarda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit