28 de febrer de 2021
28.02.2021
Diari de Girona

L'economia posicional

28.02.2021 | 00:04
L'economia posicional

La setmana passada explicava la necessitat dels joves (i dels no tan joves) de tenir un objectiu vital a fi de construir un projecte personal. La societat ha de facilitar que aquest destí sigui possible, que cadascú pugui desenvolupar les seves virtuts i habilitats, creant aquella energia potencial que més endavant es traduirà en energia cinètica, en treball. La meritocràcia, la societat que premia els que més energia generen, és una bona via per fer possible aquest procés. Hi ha exemples per veure què passa quan això no existeix, per exemple en l'economia centralitzada soviètica. Allà l'individu va ser anul·lat pel sistema de tal forma que va desaparèixer fins i tot l'artesania. No calia que espavilés, car l'organització ja ho feia tot per ell. A part de certs càrrecs de partit, de direcció o d'alta enginyeria, no hi havia on més progressar, portant la meritocràcia a zero i, per tant, deixant l'individu sense energia, cosa que a la fi va suposar la desaparició del règim.

L'economia xinesa, centralitzada en la direcció financera però capitalista en les formes, ha corregit aquesta manca d'energia de l'individu introduint l'economia dita posicional.

Al món hi ha dues economies, la material i la posicional. L'economia material permet a tothom tenir accés als béns i serveis bàsics per viure dignament. Però, a mesura que tothom té accés a aquests béns, que satisfan les necessitats més bàsiques del confort material, apareix una altra demanda, la dels béns posicionals. Aquests béns són aquells a què només tenen accés una minoria, que no estan disponibles per a la totalitat dels individus d'una societat determinada. Per raons diverses només una minoria podrà accedir als plaers i als avantatges de certs béns i serveis, raó per la qual es crea en la societat una ambició per voler accedir a aquest grup privilegiat.

Així, els béns materials serien aquells als quals una hipotètica renda bàsica hauria de permetre l'accés de forma universal, mentre que els béns posicionals serien els que crearien el potencial de progrés, la meritocràcia que empeny l'individu a fer esforç i a extreure del seu interior l'enginy per avançar. Això és més o menys el que ha sabut resoldre l'economia xinesa, introduint els béns posicionals en una economia planificada i centralitzada.

L'economia posicional també té límits. Tothom sap que, quan es compra el primer cotxe, el primer pis, el primer ordinador... la il·lusió és màxima, però quan ja és el quart cotxe que compra o el cinquè ordinador, aquesta gratificació en la compra decau, ja no té la mateixa intensitat que quan va ser la primera. I així passa amb tot, el primer salari que permet satisfer les necessitats més bàsiques és el millor, i a mesura que va creixent la gratificació disminueix d'intensitat. Posant-hi números, el primer salari de 20.000 € permet a un jove independitzar-se, quan és a 30.000 € segurament li permet pensar en crear una família, a 60.000 € li permet satisfer necessitats de viatges i certs béns extres, a partir de 90.000 € ja pensa en acumular capital i, a partir d'aquí ja no satisfà cap plaer nou i només es dedica a acumular capital. La primera acció d'acumulació de capital és assegurar la vellesa o la malaltia i més endavant l'acumulació pensa en la successió, en l'herència que podrà deixar. O ja no pensa a satisfer res.

Però l'economia posicional porta a voler fer coses que els altres no poden fer i el resultat és que empeny tothom a voler fer el mateix. És com el fet que en un camp de futbol, quan tots els assistents estan asseguts, un espectador s'aixeca de la cadira per cridar o aplaudir: aquell acte obliga els que estan al seu darrere a fer el mateix i tots acaben posant-se drets. L'economia posicional porta a tothom a voler comprar béns i serveis exclusius. Per tant, vist des del punt de vista meritocràtic, és com una generalització de l'energia potencial. El problema és que aquesta acció porta a un consum de recursos que no es pot suportar, tant pel fet que alguns s'esgoten com que generen problemes de residus i de gasos contaminants que no es poden suportar. Com a exemple de recurs que s'esgota, podem citar l'aigua i certs metalls nobles; com a problemes de residus cal citar el drama del plàstic, i com a gasos no volguts recordarem el CO2 amb el canvi climàtic. Per tot això cal posar un fre en l'economia posicional, fer possible que tothom quedi assegut a la cadira i que ningú faci aixecar els altres. Però, com ho farem per mantenir la meritocràcia del sistema?

La solució només pot ser reglamentària, que ajudi a canviar certes conductes, i fiscal, fent més cars els recursos que s'esgoten, introduint costos externs als productes que creen residus i als gasos nocius. Passa per corregir els preus de l'economia per facilitar que el consum exclusiu, que acaba sent general, no arribi a créixer.

També passa per repensar la meritocràcia. Aconseguir donar valor al treball d'una persona es pot fer, per exemple, reconeixent-li socialment aquest valor, cosa que ara no fem prou. Seria una forma de meritocràcia. En lloc d'obtenir més capacitat adquisitiva per un millor treball, per exemple es podria obtenir més temps lliure. Sigui quina sigui la solució, caldrà posar fre a l'economia posicional que arrossega el consum pel consum i alhora dissenyar un mecanisme per mantenir l'impuls a treballar millor per fer avançar la societat per mantenir l'energia potencial que fa funcionar a cada individu. Caldria començar a donar valor a les persones que fan possible que la societat sigui millor. Per exemple, avui, als sanitaris i als investigadors clínics. Ja sabeu que a Amer l'empresa Hipra desenvolupa dues vacunes contra la COVID-19? Què esperem per reconèixer-ho i sentir-nos orgullosos?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit