Els últims dies han estat pròdigs en titulars esgarrifosos. Sobre la pandèmia, hem pogut llegir que, només en les quatre setmanes que van del 15 de gener al 16 de febrer, el coronavirus ha matat a Espanya 12.665 persones. Aquesta esgarrifosa xifra és superior a la dels morts durant el passat mes de març, en el moment més crític.
Pel que fa a assumptes pecuniaris, però igualment urgents, hem tingut coneixement que l'economia espanyola es va contraure l'últim any un 11 per cent, fet que suposa la caiguda més forta des de la Guerra Civil. També se'ns ha informat que el deute públic d'Espanya arribava a proporcions equivalents al deute contret després de la pèrdua de Cuba el 1898, una altra de les dates negres de la nostra història. I no sembla que s'hagi de corregir, atès que la taxa d'atur s'ha disparat de tal manera que mai abans l'Estat havia hagut de gastar tant per pagar subvencions, ja sigui als aturats o als afectats pels ERTOs.
Però encara hi ha més dades indicatives del drama que patim. «Des de la Guerra Civil Espanya no perdia tanta esperança de vida». I un últim titular: «Les seqüeles ´invisibles' de la pandèmia podrien seguir danyant la salut i l'economia durant ´dècades'». Dècades. I nosaltres pensant a desescalar. A veure si per Setmana Santa, o si pel pont de maig o si, com a molt tard, a l'estiu. Resulta comprensible que molts vulguin mirar a una altra banda. És humà.
Els que no haurien de mirar a una altra banda són els que tenen a les seves mans el destí del país. En la setmana que coneixíem aquestes alarmants notícies, han sentit alguna reacció al respecte d'un polític? Algú ha proposat una mesura per modificar la tendència d'aquestes implacables xifres? O algú ha dit que s'estudiarà l'èxit de l'estratègia a Àsia i Oceania? Si algú ho ha fet, jo no me n'he assabentat.
El gran debat polític dels últims dies no han estat la pandèmia i les seves devastadores conseqüències. No. La preocupació de la majoria dels nostres polítics nacionals i els grans debats s'han centrat en assumptes ben diferents. S'ha discutit molt sobre la «qualitat» de la nostra democràcia. I molt més encara sobre per què es donava diferent tracte a una jove «feixista i socialista» convertida en estrella de les xarxes que al raper Pablo Hasél.
La polèmica va acabar al carrer amb violentíssims aldarulls en gran part del país. És l'Espanya que va tancar 2020 amb un atur juvenil del 40 per cent. L'Espanya en què cauen dos avions cada dia (forma gràfica de fer-se a la idea del nombre de morts pel virus). Però el que els preocupa a aquests joves antisistema, i a alguns polítics que els animen des del sistema, és la sort d'un raper que incita al maltractament de la dona, a l'odi i a la vio?lèn?cia.
Què ha passat aquí? En quin moment vam perdre la perspectiva del que és important i el que no? Com és possible que haguem distorsionat la realitat? Com pot preocupar més una banalitat que una tragèdia per a la qual se'ns comencen a acabar els referents històrics?
Els esforços dedicats a aquestes foteses els restem de la lluita contra la pandèmia. El debat polític hauria d'estar centrat en l'essencial. Com avança el procés de vacunació? És l'ordre triat l'adequat? No hi hauria d'haver un procés centralitzat en comptes de deixar-lo en mans de cada autonomia? Què passarà amb els països del tercer món que no tenen recursos per pagar-se la vacuna? No hauríem d'estar implantant ja el passaport -abans cartilla- de vacunació? Per no parlar de l'etern debat sense resoldre: relaxació o confinament més dur?
Totes aquestes qüestions i moltes més estan pendents de resposta. No obstant això, en l'ordre del dia de la majoria dels nostres polítics no semblen tenir prioritat. No cal pecar de conspiranoic per saber que en política les maniobres de distracció són pràctica habitual. No hi ha més que veure la precipitada decisió de Pablo Casado d'abandonar la seu de Gènova per emboscar els seus revessos. No seria estrany que estiguéssim davant d'una nova cortina de fum. A qui beneficia posar l'atenció en el raper Hasél i no en la gestió de la pandèmia? Als ciutadans, no.
