Vacunes i guerres comercials

Conversa amb S, un expert del món sanitari i un bon científic. Em diu que la vacuna Sputnik en la seva última versió, la versió 5, està donant uns excel·lents resultats. Que això es demostra a Rússia però també a Hongria, país amb informació més transparent, on han decidit comprar vacunes d'origen rus sense esperar el subministrament desesperadament lent dels lots comprats per la Unió Europea. I quan la reputació de la vacuna Sputnik comença a saltar dintre de les fronteres europees, l'alt representant de la política exterior Europea, fa una visita a Moscou demanant l'alliberament de Aleksei Navalni que no podia acabar de cap altre manera que malament. No és el primer ciutadà rus presumptament enverinat però sí que és el primer que provoca un enduriment de les sancions. El meu amic científic no té dubtes que aquesta sobrerepresentació de les sancions no té cap altre objectiu que barrar el pas de la compra de la vacuna d'origen rus per part de la Unió Europea. Un èxit rus trenca la lògica de la confrontació retòrica que busca Borrell i altres poders fàctics en una guerra comercial on s'hi juga influència i diners. Ho he escoltat i anotat. El meu amic és pràctic, gens donat a les teories conspiratives, un cinetífic simplement.

Borrell i Rússia

En comptades ocasions un cap de la diplomàcia declara un altre Estat com a «adversari» si no ha obrat una declaració de guerra pel mig. Josep Borrell ho acaba de fer amb Rússia. Paraules que aparentment ho trenquen tot. Rússia fa de les seves però mai ha perdut els nervis per declarar la Unió Europea com a «adversari».

Borrell no representa la majoria de la Unió Europea pel que fa a Rússia. No representa Alemanya i França, els dos motors d'Europa. Però Berlín i París han deixat esplaiar el descontrolat cap de la diplomàcia a canvi que en la lletra petita, les personalitats russes sancionades no arribin ni a deu.

La pregunta rellevant és si la resposta dura de Borrell està coordinada amb la nova administració americana. Biden abraçarà la retòrica de la guerra freda en un nou món multipolar? Seria un error.

És previsible que Rússia reaccioni davant aquest moviment de fitxa. Si el poder de Putin trontolla o no de portes endins ho sabrem en les eleccions parlamentàries del proper mes de setembre.

Alemanya avança en la connexió del gasoducte amb Rússia. I deixa que Borrell plori la ferida de la visita fallida a Moscou.

Sofisticada Itàlia

Itàlia ha aconseguit un govern d'ampli consens. Mario Draghi, que era un nom que sonava com a futur president de la República, ha sacrificat les seves ambicions per ser primer ministre amb tres objectius: lluitar contra el contagi de la covid-19, accelerar la vacunació, rellançar l'economia amb l'ajuda extraordinària dels fons europeus.

Segurament no hi havia millor nom per congregar el consens. Alguns partits es trencaran per la meitat a l'hora de decidir si li donen suport però pot forjar una majoria de llarga duració. Draghi és l'home que va salvar l'eurozona el juliol de 2012 amb la curta frase «whatever it takes», farem el que sigui necessari. Aquesta és la segona vegada que el president de la República, Sergio Mattarella, demostra les seves grans dots per estabilitzar el país. Ja ho va fer l'estiu de 2019 barrant el pas a Salvini com a primer ministre i aconseguint un acord entre pols oposats -el Moviment 5 Estrelles i el Partit Demòcrata.El president Mattarella ha demostrat la utilitat que té un cap d'estat amb poders no executius però amb una forta autoritat moral i política. I elegit democràticament. Mateo Renzi va obrir una crisi de govern que per alguns era una temeritat i que segurament ja tenia el guió escrit.

Que ningú digui mai que la política italiana és una olla de grills. És molt sofisticada en comparació amb l'empatx d'emocions fortes i frustrants que patim aquí.

El futur de l'AP-7

Amb els meus alumnes de dret administratiu de la Universitat de Barcelona aquesta setmana els he il·lustrat sobre les concessions administratives. Hem parlat d'alguns exemples de concessions municipals i hem acabat parlant de la figura de les concessions de construcció i explotació de l'autopista AP-7. Més d'un sap que la concessió en el tram Tarragona-frontera francesa s'acaba l'1 de setembre d'aquest any. Veig que mostren més interès per l'assumpte alguns alumnes que els nostres electes. Vull dir que és incipient, per no dir inexistent, el debat sobre el manteniment de l'autopista convertida en autovia un cop acabada la concessió. Un alumne diu que ha llegit que la concessió es pot allargar per les pèrdues econòmiques causades pel confinament domiciliari. És ben cert, es tracta d'un decret del passat estiu que contempla aquesta opció si es pot demostrar lucre cessant pel mateix període el primer estat d'alarma -90 dies. En tot cas, és evident que estem en els últims mesos de l'autopista de pagament que hem vist tota la vida. Eurovinyeta? Peatge tou? Gratuïtat total com ja té la seva continuació entre Tarragona i Alacant? Em sembla un assumpte digne de ser interpel·lat al ministre del ram. Potser és menys vistós que aquest mítings de cara a la galeria i les xarxes socials que ens claven l'anomenada «nova política» des de la tribuna però seria un servei en la funció de representació acabar amb els costos dels peatges. Una reducció de costos que repercuteix en la competitivitat i en l'economia familiar en aquest temps de crisis.