L'enrenou que s'ha creat a l'entorn de l'esmentat Suplement, on el rector denunciava la situació d'opressió de Catalunya per part «d'un Estat que no ens vol i no ens estima» i demanava «votar per Catalunya i per la independència» i «no alimentar partits botiflers, xenòfobs i intolerants que aniquilen la nostra identitat». El Bisbat de Girona va dir que els suplements parroquials són «iniciativa de cada rector» i va recordar que la missió de preveres i diaques és «promoure la comunió i la concòrdia, acceptant la pluralitat des d'un diàleg basat en el respecte per les opinions de les persones».

L'escrit tenia molt més contingut, però he transcrit els textos que han suscitat articles d'opinió, contrariats per la presa de posició partidista del rector i per entendre que el Bisbat no ha tingut mà de ferro disciplinària.

Em permeto entrar a la palestra per oferir controvèrsia, amb el meu modest punt de vista, empès per la meva admiració i compromís amb la vida parroquial, llavor de cohesió social de cada poble, promovent els valors de l'evangeli, mitjançant l'exercici de la caritat.

És evident que el Mn. no ha tingut la subtilesa d'aquell capellà italià que en els moments de floriment de la Democràcia Cristiana deia des de la trona als feligresos: «No us diré a qui heu de votar, però si que us demano que voteu un partit, que sigui ´demòcrata' i ´cristià'».

Em consta que en la conversa que ha tingut amb el senyor bisbe, sobre el tema, li ha acceptat que s'ha passat i que si en fes un altre escrit matisaria el to.

El to, la forma, s'ha de matisar i apel·lar a la llibertat individual que cadascú voti el que consideri més avinent a la pròpia consciència. Tanmateix, «ser independentista no és cap pecat», com diu i demostra el llibre del monjo de Montserrat Hilari Raguer (EPD). Ans el contrari, maldar, amb mitjans democràtics, per la plena sobirania de la nació catalana entra dins de la moral cristiana, tal como ho fa veure el document Arrels Cristianes de Catalunya, signat l'any 1985 per tots els bisbes de Catalunya. Document recollit també en les resolucions i missatges vigents del Concili Provincial Tarraconense de 1995.

Salvant les formes (sempre es pot dir el mateix, d'altra manera), el contingut no contradiu moralment el magisteri eclesial.

Tampoc, al meu entendre, falseja la realitat quan diu que «l'Estat no ens estima». No és l'únic, ni el primer, ni el darrer a percebre aquesta realitat.

Intentant ser objectiu em venen a la memòria les advertències de «desafecció» dels catalans vers l'Estat espanyol que feia públiques el MH president Montilla, des de Madrid al Fòrum Europa, davant d'empresaris i polítics, on Montilla reprovà les actituds anticatalanes que contribueixen a un allunyament irreversible de Catalunya (2007).

Igualment recordo l'editorial conjunta de dotze diaris catalans, entre ells el nostre Diari de Girona (26/11/2009), que clamaven per la dignitat de Catalunya, abans de la resolució del nou Estatut de Catalunya. Resolució del Tribunal Constitucional que va engrandir, encara més, en molts catalans, el sentiment de «desafecció» i frustració davant els incompliments de l'Estat en matèria política, d'inversions i finançament.

Entenc, doncs, que el contingut entra dins el Magisteri de l'Església i fer avinent que l'Estat no presta l'atenció deguda a les reivindicacions socials, econòmiques i polítiques és una observació compartida per un alt percentatge de catalans de diferents sectors econòmics i polítics.

Personalment, en tot aquest enrenou, he trobat a faltar en l'escrit la participació, implícita o explicita, del Consell Pastoral de Sant Narcís. Ho lamento!

Per les manifestacions que he llegit, tant del rector com del Bisbat, sembla que l'únic responsable de la parròquia és el rector. Entenc que no ha de ser així!

El Concili Vaticà II ens exigeix el pas d'una Església que descansa principalment sobre els ministeris ordenats a una Església que descansa, sobre el Poble de Déu; o sigui, per simplificar-ho, per «ordenats» i «laics», integrats harmònicament a través de Consells. En el cas de les parròquies, el «Consell Pastoral» és una institució bàsica per exercir la «corresponsabilitat» eclesial.

La responsabilitat compartida trenca la visió piramidal, en la qual tota coresponsabilitat semblava que requeia sobre la jerarquia. La piràmide pot ser una figura geomètrica per explicar l'estament militar, polític o empresarial, però no serveix per donar a entendre el misteri de comunió de l'Església.

Tinc la impressió, potser equivocada, que els opinants que bescanten el senyor Bisbe estan ancorats en una visió piramidal i preconciliar de l'Església.

Si l'escrit en qüestió, abans de publicar-lo, hagués estat compartit amb el corresponent Consell Pastoral dirimint forma, oportunitat i conveniència, quedaria palès que és fruit d'una conclusió pràctica amb vista a conformar els actes del Poble de Déu amb l'Evangeli.