Apropòsit del darrer article publicat, on parlava de l'últim títol editat en els Quaderns de la Revista de Girona, he recordat un text de comiat que vaig escriure en la mort d'una emblemàtica contracultural gironina, veïna del carrer del Sac, que tràgicament es va llevar la vida.

No es pot dir que la conegués molt. La tenia present com a tants altres joves gironins que en el decurs dels anys 60-70 militaven als moviments juvenils sòcio-culturals i més tard a les noves organitzacions, comitès, etc.

Aquesta noia, de família obrera i òrfena de molt jove per part de pare, treballava, estudiava i participava en les diferents mogudes d'aquells esperançats anys. Volia viure intensament i conèixer món. Inquietuds que la feren evolucionar dels centres parroquials cap a posicionaments àcrates i després hippys contraculturals. Moviments que a Girona tenien de referent personatges tan populars com el gran Damià Escuder, o els germans Palacios.

Fent memòria històrica, recordem que en aquells anys els joves més inquiets que no es varen decantar pel nacionalisme o el socialisme varen intentar militar a una nova i caòtica CNT que no tenia res a veure amb la dels vells anarquistes, federals, puritans, que no fumaven ni bevien, que eren amants dels llibres, la natura, l'esperanto, l'amor lliure i la revolució universal.

Aquesta nova fornada, més anarcos que anarquistes socials, s'adonaren que amb les generacions precedents només tenien en comú, i encara mal entès, l'amor lliure. Aquests nouvinguts confonien la llibertat amb la promiscuïtat sexual i les drogues toves (porros).

En fi, la confusió d'aquells joves contraculturals i darrerament hippys els distingia prou de la vella escola d'Urales i Frederica Montseny. Els més arrauxats i utopistes abandonaren estudis, famílies i feines per anar a viure a una comuna, masia o pisot. Foren molts els qui es varen picar els dits com la nostra evocada anònima.

Durant molts anys va viure al seu aire, a contracorrent d'una societat com la gironina on l'esperit petit burgès i el seny generalitzat del tardocapitalisme va propiciar el camaleonisme dels vells comunistes com Solé Tura a Madrid, Quintanas a Girona o Coromines a Salt. Així a l'exàcrata Salvador Sunyer (jr), líder de la seva colla, el veié reconvertit en manager i ideòleg cultural de la família Nadal.

La nostra noia també feu estada a França, on participà en el ja davallat moviment estudiantil francès. Si a Girona va conrear els elements més antisistema i marginals, en el París dels anys 70/80, l'embranzida utòpica del 68 es perdia entre les restes de la contracultura hippy, el situacionisme anarco-ecologista, el neo-orientalisme, les drogues i l'esoterisme.

I els joves de casa bona que volien transformar el món i que estaven en contra de la família, els títols i el treball institucionalitzat, deixaren de banda l'idealisme i acabaren les carreres, aconseguint finalment unes graduacions que els servirien per ocupar llocs ben remunerats i segurs, instal·lant-se còmodament a la vella i odiada societat de consum.

Els més espavilats s'enquadraren en la direcció dels partits polítics, a la conquesta del poder en les diferents administracions. Mentrestant, els joves més radicals o despistats i d'extracció familiar treballadora -com era el cas de la nostra gironina- es trobaren abocats a fer feines subalternes i mal pagades per sobreviure. En definitiva, es proletaritzaren. Això per a alguns fou molt dur i, per vèncer el desencís, la impotència i la frustració i evadir-se'n, varen caure en l'alcohol i les drogues, enmig de feines temporals i subsidis d'atur de tres mesos.

Aquesta inseguretat i inestabilitat laboral de tants joves i grans genera situacions personals molt desesperades. Per tant, és fàcil, en una societat cada dia més competitiva, inhumana i irracional, caure en l'autodestrucció.

Ella, després de moltes marrades, somnis i frustracions, va acabar fent de bidell a la UdG. Tenia feina, però treballava humilment allà on li hauria agradat poder estudiar i fins i tot arribar a ser-ne professora.

Fent memòria, recordo que els darrers mesos, m'hi solia creuar un cop a la setmana, pels voltants del pont de Pedra. L'aspecte físic i humà (indumentària inclosa) era el d'una post-hippy decadent dels anys 80. La vèiem sempre sola, ràpida, esvelta, d'ulls profunds i indiferents, que molts dies ni et miraven... o ens acusaven a tots plegats per l'abandó de la lluita i l'ideal?

Cada dia esdevenia més prima; alta, de cara pàl·lida, malaltissa, aire absent i caminar autòmat. De la seva època juvenil, conservava encara una esplèndida cabellera llarguíssima. Aquesta noia fou una mena de mussa, la Juliette Greco dels anarcos gironins.

Els últims temps, amb prou feines saludava i, atès el seu procés d'interiorització, fins i tot semblava que no ens veia. Em feia pensar, romànticament, en l'enigmàtica Adela H, filla de Victor Hugo, que a les escenes finals del formós film de F. Truffaut la vèiem caminant sola, trista, solemne i embogida, fins creuar-se fit a fit amb el seu antic amant al qual no reconeix, passant de llarg cap a l'infinit del seu amor impossible.

La nostra noia, crec que secretament, volia passar desapercebuda, oblidar-se de tota una ciutat i de tots nosaltres. Semblava que res la motivés, ja que res havia canviat: l'arribisme i el darwinisme social era general. Hagués volgut parlar-hi per dir-li que jo no era dels triomfadors. Però ella, com Adela H. Passava sense dir res. Resulta tràgic que els alcohòlics i drogoaddictes, en definitiva els marginals que es volen rebel·lar davant la hipocresia mundana, esdevinguin ells mateixos una plasticitat de l'individualisme insolidari d'allò més narcisista i destructiu en un medi unidimensional, alienat i vanitós.