03 de març de 2021
03.03.2021
Diari de Girona

Elegia per les paraules mortes

02.03.2021 | 22:48
Elegia per les paraules mortes

Les paraules, com les persones, neixen, creixen, es multipliquen i moren. Els diccionaris de llengües mortes són cementiris lexicals i en els diccionaris de les vives hi trobem mots amb bona salut, amb gran activitat oral o escrita, capacitats per reproduir-se, però altres descansen en el somni etern, perquè ja ningú els utilitza, alguns per oblit i altres perquè han sigut sepultats per un neologisme o un barbarisme. També hi dormen aquells que designaven estris, màquines, objectes, coses, que ja no hi són i, com que no existeix la cosa, el terme que l'anomenava falleix i la localitzem enterrada en l'enciclopèdia o en llibres antics.

Últimament he llegit els Contes Rurals de Caterina Albert amb el nom de ploma Víctor Català i m'ha donat molta feina esbrinar el sentit de moltes paraules. Algunes no les ha recollit cap diccionari i altres només les he escoltat pronunciades per la gent gran de Formentera. L'illa de Formentera està agermanada amb Torroella de Montgrí perquè alguns que la poblaren procedien del litoral català que va de l'Escala (lloc habitual de Caterina Albert) fins a Portbou. Aquests termes aquí han caigut en desuetud i a Formentera encara els vells els articulegen; era un plaer escoltar-los i un entrebanc per a l'emissor perquè jo en preguntava el significat. Alguns s'ho prenien malament perquè interpretaven que parlaven «pagès», una llengua antiquada, però altres delerosament me'ls definien.

Les llengües moren perquè ja ningú les parla. El llatí es va extingir com a idioma social per manca de circulació oral al carrer, va deixar de ser útil per a la gent, que preferí usar el llatí macarrònic, completament degenerat, mesclat amb neologismes oriünds de molts països, que van anar donant pas a les llengües romàniques. Si bé el llatí, durant segles, obligatòriament el mantingué viu l'Església catòlica i les universitats europees com a llengua acadèmica i distintiu social de les persones cultes, no obstant al final sucumbí neutralitzat per les noves llengües. A partir del concili Vaticà II del papa Joan XXIII, les misses i els rituals religiosos se celebren en llengua vernacle.

Els diccionaris són, ensems, necròpolis del mots finits, com lluents museus que exhibeixen termes palpitants que circulen pel carrer, en els llibres i diaris, que van rodant incansables enfangant-se a assimilar incorporacions significatives alienes i xarones igual que alguna altra més noble. Tanmateix, el que més passa és que els vocables s'engreixen assimilant prejudicis i connotacions bastardes. Per tant, la tendència dels mots més usats i repetits és embordonir-se, vulgaritzar-se, especialment si els manifassegen els polítics o els famosos. La paraula és un estoig que ha d'atresorar una idea prístina. Tanmateix, el més freqüent és que l'hagi perdut o l'hi hagin robat i el que trobem a dins són escombraries semàntiques.

El diccionari que més consulto és el de l'Alcover-Moll. M'agrada com ha conservat la nostra parla per fer-ne sentències meravelloses; algunes les havia escoltat de petit, altres les he conegut a Formentera, com aquesta tan bonica: «Com el ca de sa hortolà, que no rosega ni deixa rosegar».

Quan érem petits ens ensenyaren les paraules, els estris lingüístics per fer-nos entendre amb el món exterior, però també per parlar-nos a nosaltres mateixos, per enraonar i enraonar-nos. Tots els poders les volen controlar perquè són tan poderoses que ens fan fer una cosa o la contrària. Tenen les paraules una significació unívoca i designen directament objectes reals o per contra poden desvincular a voluntat de la realitat perquè signifiquin el que jo vull? O perquè no signifiquin absolutament res? Qui marca les normes del joc de la semàntica i els significats? Lewis Caroll, a Alícia a través de l'espill, reflexiona sobre el poder del llenguatge. Heus aquí la cita:

-«Quan jo faig servir una paraula -va insistir Humpty Dumpty amb un to de veu més aviat desdenyós-, vol dir el que jo vull que digui, ni més ni menys.

-La qüestió -va insistir Alícia- és si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents.

-La qüestió -conclogué Humpty Dumpty- és saber qui és el que mana i això és tot».

El dia 11 del mes passat el catedràtic de Filosofia Joan Manuel del Pozo ens va sorprendre meravellosament en el seminari Art i Filosofia que organitzen el Centre Cultural La Mercè i la Casa de la Cultura amb una conferència sobre la Paraula, que es va remuntar al logos dels grecs tot fent parada en el sofista Gòrgies –el primer que planteja el poder comunicatiu dels mots, el que poden o no expressar– creuant els dos grans pensadors, Plató i Aristòtil, fins a situar-se al segle XX i clausurar la dissertació amb Jorge Luis Borges i Ludwig Wittgenstein.

El 2019 es va estrenar la pel·lícula The professor and the madman (Entre la razón y la locura), un fracàs de taquilla i de crítica. El film protagonitzat per Mel Gibson i Sean Penn ens situa al segle XIX, quan tres exquisits erudits crearen el primer diccionari de la llengua anglesa, el Diccionari d'Oxford. Qui estima la literatura l'hauria de veure perquè la passió i estima d'aquests homes per recollir els mots i fixar-los va ser encomiable.

Quan s'arracona una eina d'ús continuat del treball o de la llar arrossega paraules que moren amb ella. Un amic castellà parlant m'ha enviat un curiós text dedicat als termes que van defallir quan es va deixar d'emprar el braser a les llars. El seu desús provocà nou víctimes lexicals, que descansin en pau.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit