En el llibre No juzguéis -«apunts sobre les meves experiències com a jurat en el tribunal de Ruàn»- André Gide recull el cas de La segrestada de Poiters. El fiscal en cap rep la denúncia sobre les condicions inhumanes en què viu Mèlaine Bastian des de fa més de vint-i-cinc anys. «Reclosa sobre un llit infecte. Sobre la seva pròpia podridura».

Una flaire nauseabunda atura les autoritats quan entren a l'habitació. Mocadors blancs tapien nassos i boques a l'espera que algú obri la finestra. Una llum blanca, enterbolida per una atmosfera que ha agafat cos, descobreix un llit i el recordatori d'un ésser humà.

Mèlaine Bastian no pesa més de 23 quilos. La cabellera és un emplastre capaç de resistir les escomeses de forques i rascles. Els llençols són cartó per la sedimentació d'excrements, restes de menjar, brutícia i per on campen cucs, insectes, formigues€ Se sent un plor llastimós. El jutge ordena la detenció de la mare i de l'oncle com a responsables de la ignomínia. Difícilment la imaginació del Premi Nobel hagués pogut competir amb les giragonses del comportament humà en la vida real. Mare i tiet s'havien habituat a l'atmosfera mefítica de l'habitació fins al punt que consideraven un elogi a la caritat l'atenció que dispensaven a la Mèlaine, que per culpa d'un desamor havia perdut el seny.

En una altra època el president Pujol es passejava pel país amb batí i plantofes acompanyat de l'hereu que passava la bacina per recollir les mostres de gratitud pels anys d'oasi català. No hi ha com els períodes bondadosos per crear grans negocis i amistats duradores. Com bona part de les redaccions dels diaris no s'havia desfet de les planxes de la prensa del movimiento i TV3 considerà que si el NO-DO havia aconseguit immortalitzar la figura del dictador algun mèrit tindria, es creà l'atmosfera propícia perquè el país confongués la flaira de fems de vaca amb aromes de Montserrat.

Recentment s'ha destapat el cas de l'Institut del Teatre. Els alumnes han denunciat abusos sexuals, vexacions, assetjament per part d'alguns professors. Un modus operandi que pels anys que portava en escena es podia classificar de tot un clàssic. Com és que a la direcció ja li estava bé veure com la guineu es passejava lliberta pel galliner? Com és que s'havien habituat a la fortor de la immundícia?

Sí. On l'omertà és més descarnada és en el capítol dels abusos sexuals. Des de la mare que fingeix dormir amb l'estómac encongit quan a mitja nit la parella posa peu a terra per dirigir-se a l'habitació de la filla adolescent, fins als religiosos que consideren pecat venial el plaer furtiu obtingut amb una criatura, passant pel tiet o l'avi que juguen a arri tatano amb el petit de casa.

Tots coneixem al lloc de treball un assetjador/abusador que fa de les seves amb la complaença dels seus superiors. Els treballadors necessiten sentir l'alè fred de l'àngel custodi darrere el clatell.

El silenci còmplice davant una situació escabrosa aviat cedeix el protagonisme a una nova normalitat. La situació es mimetitza en el paisatge i ningú fa escarafalls d'haver de fer un pícnic en un femer.

En una societat que es deixa seduir pel cant de sirenes del col·lectivisme i la militància, denunciar assetjament, abús de poder, corrupció i martingales vàries en el si de la família, la religió, la cultura, l'esport, els mitjans de comunicació, la política, etcètera, és vist com una mà negra que busca tacar el bon nom d'aquests altars de civilitat consagrats per una tradició mil·lenària.