Totes i tots tenim pel·lícules que ens han traumatitzat d'una manera o una altra. Ens han deixat un pòsit que ens acompanya perquè, en el seu dia, la intensitat del seu dramatisme o el terror que ens van provocar es van instal·lar per sempre més a la nostra consciència, i s'han convertit en el paradigma del que ens fa apartar la mirada. A vegades creixes i, quan tornes a veure aquests plans o escenes que et van impactar, te'n fas creus, perquè el pas del temps t'hi ha fet immune o els teus temors han evolucionat cap a altres racons. Però en molts casos, la majoria, no desapareixen mai del tot. Hi són, com palpitant, esperant que una nova experiència les evoqui i et recordin els motius pels quals et va costar adormir-te quan les vas veure. N'hi ha, dèiem, que persisteixen, i tothom té les seves. Algunes generen molta unanimitat i fins i tot tenen una certa vocació generacional. La mare de Psicosis, el nen vampir d'El misteri de Salem's Lot, les bessones d'El resplendor o la mirada del nen Damien a La profecia, per exemple. Però de petit també mires pel·lícules que queden guardades en un calaix de la memòria i que, quan les recuperes, revifen aquella sensació que creies oblidada amb una facilitat desconcertant. A un servidor li va passar fa molt poc amb una molt reivindicable pel·lícula de terror titulada La sentinella. Dirigida per Michael Winner el 1977, és la història d'una jove model (Cristina Raines) que lloga un pis a Nova York i aviat descobreix que els seus excèntrics veïns no són el que semblen. Doncs bé, resulta que en aquest film hi ha una imatge que portava anys perseguint-me i no ha estat fins ara, dècades després d'haver-la vist en una emissió nocturna, que he pres consciència d'on provenia. Es tracta del capellà cec que viu a l'àtic i que la protagonista sempre veu assegut davant la finestra. El pla d'aquest bon home és a l'origen de nits infantils sense dormir, somnis adults recurrents i fins i tot idees narratives de relats literaris. Ha reaparegut sense previ avís en una revisió dominical de la pel·lícula en què vaig recordar nítidament el terror que em va provocar en el seu dia, perquè és exactament el mateix que m'ha provocat ara. Per això va tan bé refrescar les hemeroteques de la memòria cinèfila: acabes topant amb aquelles coses que t'han marcat i han contribuït decisivament a forjar les teves pors més arrelades. A entendre't millor, en definitiva.
