Al costat de la fantasia, la majoria de les vegades, es satisfan els anhels. Les angoixes són aspres dames assegudes al costat de la pena. Tinc la sensació que tot allò que ens commociona, moltes vegades, ens fa exclamar.

Estem vivint temps durs; el dia a dia multiplica el gruix de tot i el futur sembla presentir-se fosc. Em sembla brutal veure el cinisme decoratiu d'«alguns». Sí, és un acudit amagat entre la catàstrofe amb l'obligació de riure. Moltes persones estan vivint l'aspecte més denigrant de la pobresa. I la veritat, infla una mica els nassos, escoltar parlar de «futur». En realitat, crec que si el present és una carrera d'obstacles, el futur serà el destí que no es desenvolupa ni amb l'enteresa de l'esforç i el treball. Quantes persones a dia d'avui no tenen ni per menjar? La pandèmia (opinió subjectiva) ens està demostrant que per sobre d'un «Ai, Déu meu» hi ha la ciència. No he estat mai de molt pregar; crec que si quedava una mica de fe en mi, tota s'està dissipant.

Crec que és el moment de canalitzar la tensió i tornar-nos sobrehumans. Entre tanta enrevessada confusió hem de trobar la llum que acompanya tant de dubte. En tot cas, crec que a vegades la vida comença amb l'entonació interrogativa de tot allò que no es comprèn però s'accepta. La inestabilitat (diguin el que diguin) condueix a l'apatia. No és d'estranyar que a molts els vingui de gust conservar la pena i dormir al costat d'ella. Quina vida, senyors, quina vida!