Fa pocs dies que ha dimitit la directora de l'Institut del Teatre, Magda Puyo, arran de casos d'assetjament sexual i abús de poder. En un fil a Twitter, l'actor Ignasi Guasch afirma, per exemple, que «no és per manca de comunicació o per por, que no s'ha actuat correctament. Si res fun?cio?na és perquè les arts escèniques fa dècades que estan controlades per una mena de lobby, una colla de gent creadora, gestora, administradora i realitzadora que controla el sistema de distribució de subvencions, que controla l'accés als teatres públics, que controla l'accés a la televisió pública, que amb diner públic sorgit dels impostos de totes i tots ha convertit el nostre sector en una mena Sin City on es permet que un director d'escena com J.O. arribi (begut) o sistemàticament dues hores tard als assajos al Teatre Lliure; on es permet que el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, la Sala Beckett, teatres pagats amb diner públic, no facin convocatòries obertes de càsting per als seus muntatges. Això tanca la porta a milers de professionals que no s'assabentaran mai dels projectes professionals d'aquests teatres; perquè crea privilegiats i lumpen proletariat; però també perquè contribueix a la coacció, a l'assetjament, a l'abús de poder, a crear aquest clima de por. I la por la crea el poderós, qui assetja, qui coacciona, qui abusa, qui s'embutxaca diners i diners d'aspirants a professional que paguen morterades de diners des de fa dècades per fer un curs amb en Pep Armengol o amb l'Esteve Rovira o amb en Pasqual [...] per si això els obre les portes a treballar a TV3, al Teatre Lliure o al TNC o a qualsevol teatre espai públic que [...] hauria de fer convocatòries obertes per a totes i cadascuna de les places de treball que ha de cobrir. I en comptes d'això, molts sabem d'actrius i directors i actors i directores que durant anys s'han podrit de diners a costa del contribuent». Fins aquí els fragments del llarg fil de Guasch a TW que no pot expressar millor el problema de fons del qual sóc conscient per altres fonts.
Al cap de poc d'aquesta piulada n'hi havia una altra de l'escriptora Eva Piquer: «Vaig patir una situació d'abús de poder fa més de vint anys, en l'àmbit acadèmic. Jo tenia vint-i-tants anys, feia de professora associada en una universitat i un professor titular es va dedicar a maltractar-me psicològicament. Això ho veig ara, llavors no vaig saber posar-hi aquesta etiqueta. Com que no hi veia sortida, vaig acabar plegant de la universitat i renunciant a fer una tesi doctoral, tot i que ja tenia fets els cursos de doctorat. Ara fa un any i mig vaig quedar amb aquell professor [...] va acabar donant-me la raó. Ell em va demanar perdó i jo vaig poder fer net d'una part lletja del meu passat. [...] Està molt bé que no hagin de passar vint anys. Està molt bé que els joves d'ara es plantin abans. Frenar els abusos de poder ens farà millors com a societat». Un altre cas que per diverses fonts sabem que passa al món acadèmic.
Veiem que en aquest darrer cas el tema no és l'assetjament sexual sinó l'abús de poder, la subjugació o l'apropiació del treball intel·lectual de l'estudiant, del doctorand o no numerari, que no es pot generalitzar però que es dona massa sovint. Només són els àmbits de les arts o de l'acadèmia els únics amb abusos? No, l'empresa privada també en viu i són tan denunciables com els altres. Ara bé, una empresa privada sotmesa al mercat, si maltracta gaire el seu capital humà acaba perdent la competitivitat i pot fracassar. En canvi, a les institucions públiques pagades amb diners de tots els qui han arribat a una quota de poder passen pocs filtres de la seva pràctica, molts cops emparats amb la sacrosanta llibertat de càtedra. Aquest dret a la llibertat d'ensenyament, però, es confon amb el privilegi de no haver d'encaixar en cap projecte acadèmic consensuat per la comunitat educativa, que en una democràcia va més allà del claustre de professors: alumnes, ciutadans i representants polítics. Aquesta impunitat de certs espais de poder en el món de la comunicació, les arts i la universitat fan que puguem afirmar que conservem autèntics enclavaments feudals que no atenen a la llei de la meritocràcia, al principi de l'esforç i la vàlua, a l'obligació de la transparència, sinó a l'arbitrarietat i a l'enxufisme.
Que al davant d'aquestes possessions feudals de vegades s'hi situïn gent amb discurs progre o fins i tot molt esquerrà no els eximeix del seu paper objectiu. De vegades penso que hi ha qui es mostra molt anticapitalista perquè de fet encara viu en el feudalisme. Si de veritat es vol avançar cap a la República cal abolir el feudalisme de les nostres institucions acadèmiques i de comunicació públiques. Cal derrotar el corporativisme pel qual els sindicats de Mossos amenacen el poder democràtic, els jutges marquen l'agenda política i la Policia Nacional dicta les lleis penals com la llei mordassa.
