Hi ha molta gent que es posa nerviosa en llegir o sentir la frase «eixamplar la base»: no en volen sentir a parlar. Bé no hi ha cap opció política que aspiri a canviar les coses -en cap sentit- que no vulgui ser més gent: més dirigents, més simpatitzants, més militants, més votants, i en general més gent que creu que es una opció solida i seriosa. Portem l'argument a la contra: una organització que vol ser menys gent no farà mai res de res.
Com s'aconsegueix que en el bloc que vol un estat català hi hagi un 65% de ciutadans? De fet al segle XIX els federalistes volien també un estat català. En primer lloc amb molta reflexió i capacitat intel·lectual per analitzar el que passa i el que cal fer. Cal un gran intel·lectual orgànic com es deia en el marxisme. Els lideratges intuïtius esgoten ràpidament la seva bona sort. La sort cal substituir-la per intel·ligència. Però el republicanisme es guanya amb bons serveis públics i situar l'ensenyament en la prioritat numero u com deia Marcel·lí Domingo quan era ministre d'Instrucció Pública: «El mestre serà el primer ciutadà de la república.»
I una altra ensenyança, la de Gabriel Alomar de l'any 1910: «El fracàs de la nostra esquerra és haver obrat sempre com a partit de centre, sense preocupar-se d'aquesta feina que havia d'haver estat la primera de totes: atreure's a una política catalana i afirmativa la massa obrera, adoptant amb sinceritat els seus ideals, que són els de tota la veritable esquerra, improvisant a Catalunya una forma europea i catalana a un temps, del gran socialisme internacional.» Francesc Layret va adherir el Partit Republicà Català a la III Internacional. Veure els nivells d'abstenció als barris obrers fa feredat. Totes les esquerres s'haurien de fer una autocrítica.
Mai en la nostra història postfranquista el Parlament de Catalunya no havia tingut tants diputats d'esquerres. Caldria canviar plantejaments enquistats. ERC ha fet possible un govern PSOE-UP a Espanya. Per quina raó a l'inrevés no pot ser? L'inconvenient per haver-hi un govern d'esquerres són els presos i els exiliats. Com pots negociar amb gent que està a la presó i a l'altra banda no li dona la gana de donar instruccions a la Fiscalia? Cal recordar que estan a la presó perquè la Fiscalia va actuar al dictat del govern de Mpuntorajoy. Quan més duri, més ferides i més costarà la reparació. L'amnistia és l'únic mecanisme per acabar aquest malson de la repressió indiscriminada en mans de jutges d'extrema dreta. Segurament si s'hagués fet l'indult durant el primer més de govern de Pedro Sánchez i ara estaríem en un escenari de pactes molt diferent.
L'esquerra catalana es va equivocar a inicis dels anys vuitanta del segle passat i va estar 23 anys a l'oposició. Va cometre l'error de deixar «el patriotisme en mans dels altres» com deia Eric Hobsbawm. Una part de l'esquerra, precisament les hereves d'aquell error estan a punt de cometre'l un altre cop. No val queixar-se i no fer res per canviar l'escenari. Com ens explicava el mestre Josep Fontana «El futur no s'anticipa, sinó que es construeix.»
