Són moltes les imatges que aquests dies podrien resumir la situació que s'ha viscut a Catalunya després de molts dies de disturbis violents. Una foguera convertida en remolí de foc, una jove que perd un ull, comerços apedregats, saquejos, contenidors en flames, una furgoneta policial cremant amb un agent dins.

No és la primera vegada que Barcelona i altres ciutats catalanes són escenari d'imatges similars. La sentència pel judici del procés va provocar també altercats molt greus. Llavors i ara, la nostra televisió pública ha relativitzat i fins i tot justificat situacions difícils d'entendre.

El passat 22 de febrer, una de les col·laboradores juvenils de referència de TV3 i Catalunya Ràdio, Juliana Canet, va disposar de temps il·limitat per argumentar sense matisos al programa Tot es mou que la violència estava «justificadíssima» i que esperava que ja no es pogués aturar. Tal com passa amb Pilar Rahola, va intervenir sense rèplica ni contrapès (un format difícil de justificar en una televisió pública), erigint-se en representant de la joventut que té ràbia per la misèria i perquè ha estat traïda pels que no han fet realitat la independència. Es va definir a si mateixa com «filla del procés».

Ni la presentadora ni les altres persones presents van fer res per matisar les seves afirmacions ni TV3 ha rectificat o donat veu en les mateixes condicions a altres joves que no comparteixen aquesta perspectiva. Si fos una representant de l'extrema dreta, passaria el mateix? Quantes entrevistes hauria fet TV3 a persones afectades si la violència vingués des d'un altre sector ideològic? Per què no s'entrevista aquells joves que han patit de manera severa les conseqüències de les retallades però que no creuen que la sortida sigui aquesta?

En aquests anys Catalunya ha viscut una greu emergència social que ha afectat especialment la infància i la joventut més vulnerables. Hi ha infants que s'han fet grans i que només han conegut els efectes de la crisi del 2008 i que han passat, sense temps per respirar, a viure una pandèmia. Les seves necessitats i preocupacions han romàs, però, invisibles per a la nostra radiotelevisió pública que no ha estat capaç d'explicar-nos les necessitats de la població que pateix més precarietat i pobresa. Ha optat, en canvi, per centrar-se en un únic relat i convertir en referents a figures com Canet que, tal com van constatar diversos usuaris de Twitter al portal de transparència de la CCMA, està lluny de patir les misèries de les que parla gràcies a les retribucions que rep de TV3 i Catalunya Ràdio per les seves intervencions.

En el seu últim llibre, La pandemia del capitalismo, Joan Coscubiela aprofundeix en el paper que han de jugar els mitjans de comunicació en l'enfortiment d'una democràcia i insisteix en el seu paper pedagògic que garanteix que la ciutadania estigui ben informada. Ens recorda que en els últims temps hem vist massa exemples de com això no passa i que en molts casos no només no canalitzen la polarització social sinó que són creadors de crispació.

A Catalunya, un exemple d'això el veiem a la nostra televisió pública que des de fa molt temps no garanteix ni el pluralisme ni la neutralitat informativa que s'espera d'ella. No cal mirar-la cada dia per comprovar el desequilibri en les tertúlies i debats i el que passa quan algú s'atreveix a discrepar. Vam poder comprovar-ho fa uns dies quan el periodista Manel Manchón va gosar dir-li a Raül Romeva al Tot es mou que potser el moviment independentista no havia aconseguit el seu objectiu, la independència. Va rebre l'atac generalitzat i personalitzat de tota la taula sense que la presentadora ni ningú fes res per evitar-ho.

Catalunya necessita recuperar una televisió pública que no sigui presonera del relat d'una part i que informi de la diversitat i de la profunditat dels problemes d'una ciutadania que, després d'una dècada de retallades, té raons per expressar ràbia però no surt a cremar contenidors. Una televisió pública que en comptes d'encoratjar la crispació fent d'altaveu d'una minoria, reflecteixi la diversitat d'una joventut que s'aixeca cada dia pensant com tirarà endavant, d'aquests fills i filles del procés que treballen en precari i somien amb independitzar-se però dels quals no es parla perquè el monotema sempre ho amaga tot.