Durant la seva llarga època de pastor del ramat Pujol va insistir en el fornici per engendrar nous catalanets. Era conscient de la improductiva afició de la tribu pel coitus interruptus, tal com es va demostrar el 27-O del 2017 amb la independència de sis segons, obra mestra del Pòtol de Waterloo, un dia que quedarà enregistrat en els anals de la història, car l'assumpte va ser propi de la fase anal, certament. Com va gaudir la parròquia! Quina muntanya russa d'experiència emocional! Va gaudir tant, que dos mesos després tornaven a votar pels Nostres i en eleccions autonòmiques, ben espanyoles, no fos cas que tinguessin una relliscada i en naixés cap criatura independent.

Després de cada acte el nostre processista fa el cigarret, satisfet, s'aixeca a llençar la burilla a les escombraries destinades al contenidor gris, conscient que és exemplarment cívic i que cal fer les coses ben fetes perquè el món el mira. Tot seguit es posa el pijama, agafa el llacet groc de la tauleta de nit, se'l posa, tanca els ulls, dibuixa un somriure beatífic per la lluita acomplerta i fa nones plàcidament.

L'endemà es lleva fresc, amb il·lusió perquè és diumenge i té dia de lluita, una arrossada per celebrar que fa dos anys reivindicava amb sacrificades arrossades l'alliberament dels seus gurus, injustament empresonats per haver violat la llei espanyola que sabien que violaven, però que deien que no els importava perquè anaven a fer la independència que, naturalment, no tenien en cap moment pensat fer, però que fins a l'últim moment van dir que la farien, però, ai, sorpresa, no la van acabar fent perquè Espanya no és una democràcia plena i tal, van dir. Les arrossades van demostrar ser tan efectives que per això avui el nostre processista se'n va de celebració d'aniversari, per rememorar aquella lluita èpica remenant paelles que va buidar d'arròs i de muscleres el delta de l'Ebre.

Prossegueixo. El nostre processista es disposa a entrar a la dutxa, i ho fa naturalment amb el llacet groc clavat al pit, un acte molt dolorós, però ja se sap que per la causa tot sacrifici és poc. Abans de sortir polit de casa agafa la cartera, i s'assegura de dur-hi el carnet de l'ANC, d'Òmnium i del Club Super3, per si algú dubta de la seva adscripció incondicional a la tribu. S'ha posat nerviós, perquè mentre buscava aquests documents imprescindibles només trobava la targeta del Banco de Santander, la de La Caixa, la del Mercadona i la de la Repsol, fins que a la fi, uf, s'alleuja, troba els documents que l'homologuen com a membre processista de ple dret i, a més, apareix el de la Marató de TV3. Tot en ordre. Abans de tancar la porta, es gira i mira orgullós a la paret del menjador l'estelada que té penjada i que fa un parell d'anys encara lluïa al balcó, però que ara ja no li cal penjar-la perquè l'objectiu ja el va assolir fa tres anys, a saber: penjar una estelada al balcó. Ara la té penjada al menjador per demostrar-se que la seva lluita és autèntica i no obeeix cap moda induïda.

Després de contemplar, cofoi, l'estelada, els ulls se li'n van a la prestatgeria, comprada a Ikea per recordar que viu a la seva República independent. Hi contempla els llibres, tots comprats el dia de Sant Jordi perquè cal fer país i defensar la llengua i la cultura i tal. Observa els lloms dels llibres i se sent orgullós dels il·lustres literats nostrats, tots ells ànimes amb vides torturades que escriuen des de l'honestedat i la veritat literària. Hi llegeix Sílvia Soler, Martí Gironell, Rafel Nadal, Dr. Corbella..., i se li infla el pit. Troba que fan goig, els llibres, tots nous, dedicats i signats pels autors i sense obrir-se des del dia de Sant Jordi. Els tresors cal conservar-los, pensa, i somriu satisfet d'orella a orella.

Surt al carrer i es disposa a fer cap a la floristeria, on pensa comprar uns clavells. A la tarda té manifestació i mai se sap si n'haurà de posar sobre els furgons de la policia o, si la cosa es posa lletja, en els canons dels fusells repressors i tal. La lluita té uns riscos que el nostre processista no dubta a assumir. Tria tot de clavells grocs, i mentre la dependenta els embolica ell no perd el temps i encén el mòbil per contrarestar els atacs enemics. Obre el Twitter i respon com una molla un comentari escrit en espanyol, dient que no pensa respondre res que estigui escrit en llengua invasora. La defensa que fa del català és implacable. Per això la seva resposta en català conté, naturalment, tres faltes d'ortografia per paraula, incloses les de quatre lletres, i quatre errors de sintaxi per frase simple. De les coordinades i subordinades no m'ho facin dir perquè perdo el compte. Comprensible. Són els inevitables danys col·laterals producte del fervor de la lluita.

Quan surt de la floristeria un marrec de pell morena l'atura per demanar-li l'hora, i el marrec ho fa en català. El nostre processista es treu el mòbil de la butxaca i li respon las once y cuarto, las diez y cuarto en Canarias.

Encara és d'hora per anar al descampat on se celebra l'arrossada, i dubta de si fer temps anant a clavar un parell de creus grogues a la platja o pujar a Montserrat a la pota coixa per honorar millor els seus gurus presos i la independència del Sàhara i del Kurdistan. Home assenyat, decideix fer cap a la platja.

Després de l'arrossada, en què el nostre processista s'ha discutit acaloradament amb els companys de lluita pel color de la samarreta per a la propera Diada i pel duríssim dilema de dur-hi espelmes o sonalls, té el ventre ple, el cap emboirat de ratafia, es troba enmig de la manifestació i crida llibertat presos polítics! Un company de lluita, ofès, el corregeix i li diu que són allà per cridar per la llibertat d'expressió, l'antifeixisme i per una policia sense porres i amb olis essencials de massatge. El nostre processista es corregeix i crida, enfervorit, per la llibertat d'expressió i pels olis essencials, etcètera. Pel que calgui. La lluita és la lluita.