Al'Espanya dels anys 1970, la pulsió democràtica era enorme com ho eren els ressorts del franquisme. La Transició va ser un pacte de valents que encara avui estudien molts interessats en la política. No va ser fàcil, els que ho vam viure sabem de les incerteses, avenços i retrocessos fins a arribar al pacte constitucional. Hi ha qui vol devaluar la Transició parlant amb menyspreu del règim del 78, però la Transició va ser un acte de valentia dels demòcrates que va arrossegar una part del franquisme aprofitant que el Rei jugava a favor d'una democratització a l'europea. La revolta militar del 1981, amb la imatge de Tejero al Congrés, ens van retornar a les èpoques més fosques del franquisme. I el Rei també va saber estar a l'altura. Recordo com ho vaig viure i com, en el moment que va sortir el Rei amb vestit militar i va fer el discurs que va fer, vaig dir a la família que podíem anar a dormir tranquils, que la democràcia havia guanyat. Cal que la justícia investigui tot el que ha fet Joan Carles posteriorment que desacredita i posa en entredit la mateixa monarquia, però el que va fer també s'ha de reconèixer.

La Transició també tenia una pulsió europeista, una majoria de catalans i espanyols volien tenir un estat del benestar i unes llibertats similars a les dels països europeus, uns estats que ho havien consolidat a partir d'un acord entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, els dos partits dominants a l'Europa occidental després de la 2a Guerra Mundial. No entraré en la història de la UE, només recordaré que Espanya, de la mà del socialisme governant després del cop d'estat, va firmar l'adhesió el 1986. Manava Delors com a líder de la comissió i Miterrant i Kohl com a dirigents de França i Alemanya. Felipe González va connectar amb ells i es van aconseguir els fons de cohesió que van portar a Espanya (i altres països necessitats) una profunda transformació del país i les seves infraestructures. La caiguda del mur de Berlín va permetre la reunificació Alemanya i l'ampliació de la UE fins a la configuració actual.

Avui Europa cada cop té més competències que redueixen les dels estats i pensar a fer política sense tenir present el marc europeu és infantil. Un amic ho porta més enllà, diu que tot partit que no té referent europeu no té futur. Potser és massa agosarat, però no li manca bona part de raó. Europa va tenir una resposta equivocada a la crisi del 2008 amb l'austeritat, però ara, amb la pandèmia, ha rectificat i el pla de recuperació i el next-generation són respostes adequades per fer avançar Europa. Mirat en la distància, Europa, amb passos endavant i enrere i tot i el Brexit, ha aconseguit consolidar-se.

Una observació important és que, encara avui, la política europea la decideix un bloc de partits democràtics compost pels populars (hereus de la democràcia cristiana), les esquerres (socialistes i alternatius-verds) i alguns grups centristes. Des d'Europa el missatge és que aquest bloc hauria de ser central per dirigir la política dels diferents països com ho és per fer avançar el projecte europeu. Això no implica que s'hagin de formar executius d'àmplia base. Un bon exemple pel que els vull dir és Portugal, un executiu socialista amb suport de l'esquerra alternativa però que té acords pels temes d'estat amb el centre-dreta.

Això és el que convindria a Espanya, el Govern de coalició hauria de tenir acords bàsics amb els partits de centre-dreta per temes com la renovació dels òrgans de l'Estat, el pla per afrontar la pandèmia o el pla de reconstrucció. I això també val per Catalunya. Constato que JuntsxCat (a diferència de CiU) està perduda a Europa, els seus representants figuren com a no inscrits al Parlament i la CUP ni té representació ni referents europeus. Voler formar un govern amb JuntsxCat i la CUP és una rara avis des de la perspectiva europea. Aquí es justifica tot però a Europa no, el procés ha substituït Spain is different per Catalonia is different.

Alguns tenim una perspectiva a llarg termini basada en tres eixos: una Europa (i Espanya) federal (si posen la mirada llarga veuran que hi caminem a batzegades), un estat del benestar procurant no deixar ningú enrere i un desenvolupament basat en els Objectius de desenvolupament sostenible de NU 2030 (Europa té plans concrets per implementar-los). No està clar si aquest és el model dels comuns o d'ERC, que no s'acaben d'aclarir. No veig manera de saber-ho. Més difícil resulta saber el model de JuntsxCat i ja no diguem el de la CUP, un partit que vol fer la revolució a Catalunya sense referents europeus quan estem en un món global i que considera que la policia ha de ser permissiva amb la violència.

Cada cop tenim més lligams amb Europa i els pròxims anys més pel programa de reconstrucció. La patronal està inquieta amb raó i molts ciutadans, preocupats pel futur (poso només uns exemples: 5.000.000 de persones a Espanya viuen amb 16 € al dia i 4.000.000 estan a l'atur), i aquí les negociacions per formar govern semblen dependre del model policial que demanen JuntsxCat i les CUP. Per cert, què li deu haver dit la Borràs al raper a qui acaba de visitar a la presó? Si la negociació porta a fer presidenta del Parlament un membre de les CUP ja els dic que el Parlament pot ser un circ entre els de Vox i les cupaires, i entreveig que a les properes eleccions tindrem més Vox. Deia en començar que la Transició va ser un acte de valentia, a Catalunya tornem a necessitar-la, i no veig que ERC, que és qui té més opcions de formar govern, la tingui.