Ni en els temps més sanguinaris d'ETA, i de la kale borroka, el PNB va perdre mai el sentit de la governabilitat. Això sí, van aconseguir la difícil quadratura del cercle estant al mateix temps a missa (José Antonio Ardanza era un lehendakari responsable) i repicant (Xabier Arzalluz s'encarregava de les soflames patriòtiques). Ara, treuen el sant cristo gros del «dret a decidir» un parell de dies a l'any, i els altres 363 es dediquen a governar i a gestionar l'autonomia. El PNB envia a Madrid polítics qualificats com Josu Erkoreka o Aitor Esteban, i els «nostres», Laura Borràs, Gabriel Rufián i Alonso-Cuevillas.

El 14 de març de 2012, Iñigo Urkullu va pronunciar una conferència a Tribuna de Girona. Ell i el PNB estaven a l'oposició. Tres anys abans, havien perdut per primera vegada el govern d'Ajuria Enea. Un pacte entre el PSOE i el PP va convertir Patxi López en lehendakari després que Juan José Ibarretxe s'hagués embardissat amb el Pacte de Lizarra i el PNB purgués a l'oposició les seves vel·leïtats extremistes. Van governar PSOE i PP, i no només no va passar res al País Basc, ni es va enfonsar l'autonomia basca, ni va caure el món, sinó que, durant aquest període (any 2011), ETA va anunciar la fi del terrorisme.

Iñigo Urkullu, que set mesos després d'aquella conferència es convertiria en lehendakari, va donar una lliçó magistral de política davant destacats càrrecs de la desapareguda Convergència: Felip Puig (conseller del Govern català), Carles Puigdemont (alcalde de Girona des de feia vuit mesos), Pere Vila (president de la Diputació) i Eudald Casadessús (delegat de la Generalitat a Girona), entre d'altres. Urkullu els va explicar que «s'ha d'analitzar en profunditat què suposa independència en una Unió Europea del segle XXI. És molt fàcil parlar demagògicament sobre la independència sense atendre les circumstàncies que l'afecten (€). «S'ha de saber amb qui, quan, com i per a què es vol la independència» (€) «Seria caure en un error de càlcul si la gent es preocupa abans del referèndum que de com fem que ens acompanyi una majoria». Aquells destacats dirigents de CDC que seien a la primera fila no van aprendre res. Sobretot Puigdemont, que va ser l'executor dels deliris d'Artur Mas. Potser ni van escoltar.

Poc després d'aquella conferència d'Urkullu a Girona, els nacionalistes catalans i el PNB, que es presentaven junts a les eleccions europees i compartien estratègies, van emprendre camins divergents. Catalunya i Euskadi també. Urkullu va guanyar les eleccions basques celebrades el 21 d'octubre d'aquell 2012, i fins avui. Artur Mas es va llençar al precipici l'11 de setembre, també de 2012. Des d'aleshores, el nacionalisme català, ara convertit en independentisme, està més a prop de Bildu que del PNB. Passegen l'exetarra Arnaldo Otegi com el gran referent. «Porta anys de mili, de lluita i de combat. Ningú millor que ell ens pot dir com hem de continuar fins a arribar al final. Hi tenim molt a aprendre», va dir Marta Rovira (ERC), en un recent míting. Sí, molta mili terrorista. ETA ha desaparegut gràcies a l'estat de dret; no a Otegi i els seus correligionaris terroristes. La Catalunya independentista posa una catifa vermella cada cop que Arnaldo Otegi va a TV3 per assistir a una entrevista massatge, mentre els polítics catalans no independentistes són tractats com empestats i traïdors a la televisió pública catalana. La democràcia independentista consisteix a exhibir Otegi com a referent i firmar un pacte per foragitar de les institucions catalanes la socialdemocràcia. Van a veure un paràsit com Pablo Hasél a la presó i planten el president de Volkswagen. Després es pregunten, amb cara d'indredulitat, per què Europa els ignora.

Aquesta és la fotografia del gran canvi que ha experimentat el nacionalisme català entre 2012 i 2021. El PNB s'ha quedat sense referents a Catalunya. Ni el PDeCAT d'Angels Chacón,ni el PNC de Marta Pascal han aconseguit representació parlamentària. ERC abans s'aliava a les eleccions europees amb Eusko Alkartasuna i des del 2019 ho fa amb Bildu. El PNB funciona com una seda amb Iñigo Urkullu de lehendakari, mentre aquí el mirall és Bildu (la Batasuna de tota la vida, el braç polític d'ETA). Deia Jaume Vicens Vives que «l'arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes», però que «les rauxes són transitòries», perquè «les forces de resistència són superiors a la disgregació». Tinc la impressió que la rauxa contemporània és més estructural que transitòria. De seny, ja ni en parlem.