Cartes

Carles Mallart - Girona

Fa uns dies s’han complert 40 anys del cop d’estat del 23-F, del coronel Antonio Tejero. Recordo que el vaig viure a Barcelona. Aquella tarda m’hi havia desplaçat per raons de feina, i un cop allà es va ajornar tot, sense contemplacions. Jo era un jovenet de 20 anys i escaig, i recordo els fets oficials que ens varen vendre.

Ara, amb la recopilació que els mitjans de comunicació ens han ofert, hi ha un detall que m’ha sobtat i del qual no havia sabut res fins avui.

El Govern provisional d’aquell moment, constituït improvisadament aquella tarda-vespre a Madrid, anomenat el Govern dels sots-secretaris, va enviar observadors a totes les entrades i sortides de la capital per determinar els moviments de tropes i tancs. Segons com hagués anat, tot plegat podia haver acabat molt malament, amb morts i detencions incalculables. Afortunadament, democràticament parlant, tot va acabar com tots sabem.

Un tema m’ha cridat l’atenció: algunes columnes de tancs varen transitar per Madrid -la Brunete, comandada per Pardo Zancada...- i tots nosaltres, seguint-ho tot via ràdio o TV, vam estar amb l’ai al cor tot el vespre i part de la nit. Doncs bé, resulta que una de les persones que vigilaven els moviments militars va avisar del pas d’una columna de tancs, i l’interlocutor que estava a La Moncloa pregunta: «S’aturen als semàfors?». I l’observador contesta: «Sí, sí, com tots els vehicles». «Si és així, el cop d’estat no ha triomfat». Si no, no s’haguessin aturat a cap semàfor, i allò significaria que el cop d’estat hauria triomfat i que ho arrasarien tot. M’ha sorprès el detall, no ho sabia. Evidentment el cop d’estat no va tenir èxit. A Girona -com ja saben molts de vostès, amables lectors, els tancs de les casernes (avui convertides en un complex residencial) varen escalfar motors, preparats per sortir si rebien l’ordre. Jo vivia al carrer Maluquer Salvador de la nostra ciutat.

Tot plegat va anar d’un pèl. Uns anys més tard -casualitats o, més ben dit, causalitats de la vida-, Tejero va passar uns cinc anys a la presó del castell de Sant Ferran de Figueres, i ara viu retirat a Màlaga. Viure per creure.

La veu d’uns avis

Lluís Torner i Callicó - Girona

Avui que es parla tant de llibertat d’expressió, els i les que vàrem néixer a la postguerra us podríem explicar un munt de la manca que n’hi havia. Ens ve el record dels nostres pares quan, ja de ben jovenets, ens deien que anéssim molt amb compte amb el que dèiem o escrivíem; tenien por, i Déu-n’hi-do el que va durar.

Per això, quan veiem aquestes actuals manifestacions, ho entendríem si fossin pacífiques, en demanda d’un dret tan bàsic, malgrat que sigui cridant consignes, darrere unes pancartes.

Ara bé! El que ens posa molt tristos és que siguin tan violentes: trencant i cremant mobiliari urbà, enfrontant-se amb la policia, provocant-los, tirant-los el primer que els ve a la mà, fins i tot rocs i enginys encesos -amb risc per als veïns-, trencant vidres d’establiments, que no hi tenen cap culpa, i en alguns casos fent destrosses o robatoris en comerços.

Sap més greu encara quan, a ben segur, la majoria dels manifestants actuen de bona fe, defensant els seus drets, sense fer mal, cívicament; però, és clar, en anar junts al mateix piló que els violents i els rapinyaires, reben les mateixes crítiques i això sap greu. Si se’n poguessin allunyar, quan comença la violència els serviria d’exemple als demés. És ben sabut que la violència engendra violència, i es corre el risc en cadascuna de les parts. Per tant, caldria intentar de trobar-hi solució, en bé de tothom. És el nostre parer.