DESARMATS
Deu ser la primera vegada en la història que es proposa desarmar la policia com a resposta a les agressions que pateixen. I segurament el primer cas en el món que es pacta un govern per revisar el cos policial. Per què hem arribat fins aquí?
història d'una debilitat «He decidit dissoldre el Parlament i convocar eleccions. És una decisió que només puc prendre jo, abans que el Senat aprovi l'activació de l'article 155. No és la decisió que més m'agrada, però és la que correspon a hores d'ara i en aquesta circumstàncies ...».
Aquest havia de ser el missatge de Carles Puigdemont als ciutadans de Catalunya, un dia abans que el Senat aprovés l'aplicació de l'article 155 de la Constitució a Catalunya. Dijous, 26 d'octubre de 2017. Entre les deu i les onze del matí, el president català va donar a conèixer al president basc Íñigo Urkullu el fragment principal del discurs que pensava llegir davant els periodistes convocats a les dotze del migdia a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. Era un gest de deferència cap a l'home que més l'havia ajudat a buscar una sortida que impedís la intervenció de la Generalitat. Aquell mateix matí, Puigdemont i Urkullu havien intercanviat breus missatges, sempre en aquesta mateixa direcció.
Entre les deu i les onze del matí de dijous 26, els serveis de la presidència de la Generalitat van convocar la premsa. Tots els mitjans van interpretar l'avís com l'imminent anunci d'eleccions. Gairebé a la mateixa hora, col·laboradors del president es posaven en contacte amb alguns mitjans de comunicació catalans per donar-los a conèixer l'enfocament que Puigdemont pensava transmetre. «Vull ser el president de tot el país, no de la meitat del país».
En aquests moments difícils, l'important és salvaguardar la Generalitat. Aquesta era la idea. La decisió estava presa. El decret de convocatòria estava redactat i incloïa una referència explícita a la llei orgànica de règim electoral general (Loreg). Les eleccions es convocarien d'acord amb la legislació espanyola.
A primera hora del matí, Urkullu li havia fet saber a Puigdemont que aquesta referència era molt important per assegurar el compromís, no escrit, amb el Govern de Mariano Rajoy : l'article 155 s'aprovaria el divendres al Senat, però l'executiu frenaria la seva aplicació davant la dissolució del Parlament i la convocatòria d'eleccions. Puigdemont va acceptar aquesta premissa. Abans del migdia arribava la confirmació a Ajuria Enea: «En el decret, aquesta menció hi figurarà». La Generalitat estava disposada a complir els termes del compromís informal amb La Moncloa, gestat pel president basc, amb l'activa col·laboració d'un reduït grup d'empresaris i professionals catalans.
els homes pont
El camí, estret però transitable, havia estat obert uns dies abans per una successió de gestions que van tenir com a principals protagonistes el president basc i un reduït grup d'empresaris i professionals catalans: Joaquim Coello (expresident del port de Barcelona i actual president de la Fundació Carulla), Marian Puig (president de Barcelona Global), el notari Juan José López Burniol i l'advocat Emilio Cuatrecasas, homes amb capacitat d'interlocució amb la Generalitat, amb el Govern central i amb el PSOE.
En aquestes converses es va fixar l'estratègia per a una mediació in extremis. Objectius: salvaguarda de la Generalitat, eleccions convocades per Puigdemont, fre del 155, gradual retorn a la normalitat, i si tot anava bé, establiment d'una taula de diàleg per intentar dibuixar solucions de futur, després de les eleccions.
testimonis discrets i segurs Urkullu s'havia mantingut en contacte amb Puigdemont des de principis de setembre, gairebé diàriament en els moments més crítics, flanquejat pel president del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar, i en comunicació directa amb tres personalitats eclesiàstiques -el cardenal arquebisbe de Barcelona, ??Joan José Omella; l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i l'abat de Poblet, Octavi Vila- que al seu torn van realitzar diverses gestions a Catalunya.
Van sonar les dotze del migdia i el president de la Generalitat no va comparèixer a la galeria gòtica de Palau. Passaven els minuts i la porta del seu despatx es mantenia tancada. A la plaça de Sant Jaume, centenars d'estudiants amb banderes independentistes començaven a cridar «Puigdemont, traïdor!». La compareixença s'ajornava una hora.
la falta de coratge
La CUP estava en peu de guerra. Esquerra Republicana començava a escalfar-se. Oriol Junqueras va exigir a Puigdemont que demanés «garanties». I des de Madrid van respondre que no podien ni volien enviar cap missatge públic. Primer, un pas; després, un altre. Urkullu li insistia a Puigdemont que tingués confiança en la gradualitat.
La xarxes s'enardien per moments. Dos diputats del PDeCAT, Jordi Cuminal i Albert Batalla, anunciaven per Twitter la seva dimissió. Junqueras no emetia cap opinió pública, però Gabriel Rufián llançava un dard amb verí bíblic: «155 monedes de plata».
«Hi ha una rebel·lió entre els nostres, no puc aguantar», comunicava Puigdemont a Ajuria Enea al tall de les dues de la tarda. I després, va passar el que va passar. I hem arribat fins aquí. Com no resistir la pressió i exercir el lideratge ens pot portar al pedregar.
