La pandèmia ha afectat de forma important l'economia, tot i que a uns sectors més que a d'altres. Tots coneixem com ha incidit en el món de la restauració i l'hostaleria, amb tancaments forçats i amb la desaparició dels turistes internacionals. També hem vist com el comerç local ha perdut vendes front al comerç electrònic, però poca cosa s'ha dit sobre la indústria. Aquest sector ha capejat com ha pogut la situació, abaixant activitat, posant gent en l'atur temporal (ERTO), reinventant-se on era possible, exportant... en fi, aguantant sense haver de tancar definitivament l'activitat, esperant que l'economia es reactivi un dia d'aquests. Així ha passat l'any que ha anat des de març de 2020 fins avui, amb l'esperança d'un retorn progressiu a l'activitat.

Quan encara les vendes de la indústria estan congelades per una activitat que no creix, de cop i volta comença un moviment de creixement de preus de les matèries primeres. La pandèmia ha deixat tocada tota la ruta de subministrament de materials, siguin matèries primeres o productes tecnològics. La premsa ha anat dient alguna notícia al respecte, com la manca de xips que ha fet aturar la indústria automobilística, però el subministrament de productes ha patit una aturada de tal consideració que faltaran anys per recuperar la xarxa de subministraments anterior a la pandèmia, si és que arriba a ser igual, cosa que dubto.

L'aturada comercial del món va frenar l'extracció de matèries primeres i la producció de béns entremitjos, fent molt difícil tornar a la situació anterior. Així s'han apujat productes agrícoles, com el cautxú, que ha pujat un 73% en un any, la soja en un 57%, la fusta ha augmentat un 36%, la pasta de paper de pi en un 24%, el rodi en un 225%, el ferro un 29%, el coure en un 50%, l'alumini en un 33%, el níquel un 35%, l'estirè amb un 240%, el petroli amb un 62%... en fi, l'índex Kairos de matèries primeres acumula una pujada de 2020 i 2021 del 24%.

Les raons de la pujada de matèries primeres són diverses. Per un costat, hi va haver una caiguda de preus arran de la pandèmia l'any 2020, caiguda que ara es recupera. D'altra banda, la pandèmia va trencar part del sistema extractiu de matèries primeres, fent que ara no puguin subministrar tota la demanda que arriba. Després hi ha el punt més important, que és la recuperació de l'economia xinesa, expandint-se en el seu immens mercat interior, amb una forta demanda que el món no pot subministrar. Finalment hi ha l'aspecte monetari, l'astronòmica injecció monetària que han fet els bancs centrals per aguantar les economies, fet que s'ha transformat en bombolles especulatives sobre les matèries primeres. Així, augments que haurien sigut raonables i progressius en una situació convencional, l'especulació els amplifica, fent-los més ràpids i volàtils. I en això els xinesos són els majors especialistes mundials, car tenen la tresoreria del seu banc central ajudant a comprar quantitats fora del normal, fent apujar (i abaixar després) els preus de forma important.

Però encara hi ha molts altres fenòmens que no es deuen només a l'acció de la Xina. El cartró recuperat, per exemple, un material que és circular i no surt de la UE, ha pujat un 170% en un any, fruit d'una mala recollida, i de previsions dolentes d'Alemanya. Tot plegat és un immens embolic que obliga les indústries a reaccionar, redissenyant els seus productes per mantenir els mínims marges en un mercat que encara no demana i no accepta ni parlar d'un augment de preus. El resultat serà el potencial tancament d'algunes indústries per manca de rendibilitat mínima, una modificació en la cadena de producció emprant menys productes o substituint els que es puguin per altres i, a la fi, un augment dels preus finals al consumidor, amb un repunt important de la inflació.

De cop veiem com una frase que jo deia fa un any, que era possible que la inflació no pugés mai més degut a la xarxa de subministrament mundial, s'esfuma del tot, amb un repunt inflacionari que pot obligar els bancs centrals a actuar tancant l'aixeta del sèrum monetari que ha mantingut viva l'economia, complicant-ho tot encara molt més.

Però no n'hi ha prou amb la pujada de les matèries primeres. A això cal afegir-hi la caiguda de la logística marina oceànica, la mancança de contenidors i l'augment dels preus dels viatges oceànics en més del 700% en segons quines rutes. El caos del transport marítim és total, amb mancança de contenidors, amb ports que no poden descarregar tots els vaixells, en fi, creant una barrera física a l'exportació de molta magnitud.

La conseqüència de tot plegat és que ve un període perillós on cal que el sistema de producció s'adapti a les noves circumstàncies, apujant preus, refent els productes amb menys matèries primeres i estant a l'aguait d'un tancament dels crèdits que ara han permès sobreviure a moltes empreses.

La part positiva, si el moviment continua durant molts mesos, és que s'accelerarà una de les transformacions que exigeix el canvi climàtic: la redefinició industrial per la via de l'estalvi de matèries primeres. Produir menys amb molt menys.

El problema no és tant si les matèries primeres pugen o baixen, el problema és la velocitat amb què ho fan, posant en perill el teixit industrial, velocitat impulsada per un excés d'especulació sobre qualsevol cosa, fruit d'una sobreabundància de diner al mercat, una conseqüència que patirem durant molts anys.

Crec que és important que avui la classe política catalana segueixi aquest esdeveniment de risc per a la indústria del país, i vegi que mirar-se el melic, discutir el sexe dels àngels, porta a no presenciar que els ciutadans poden perdre el benestar que encara tenen. La necessitat del país és una adaptació del teixit industrial, la seva transformació en sostenible, no pas el seu declivi. I aquesta acció demana canvis econòmics, fiscals i regulatoris, fets que arrenquen de la política.