Hi ha coses, que abans d'acabar, perden la connexió, i es converteixen en una variant de la servitud. Sí, la mateixa que no ens permet familiaritzar-nos amb l'amor propi. Poques persones aborden els finals amb integritat i s'allunyen sense donar problemes. Fa pocs dies, em vaig emportar un brusc sobresalt. Per casualitat, la vida me'n va posar un exemple al mig del carrer; la troballa em va portar a veure una escena de les que sents vergonya aliena i forçosament et fa pensar. Moltes persones destrueixen la seva fúria a crits... Ja ho crec, ja.
Hi ha persones que transformen l'egoisme en violència verbal i no es tallen un pèl. Quina batussa tenien muntada un noi i una noia! No encaixar la idea d'una separació ens fa viure un imperatiu constant d'insistència. «Coi, deixa'm en pau i no em persegueixis més». «Deixa de trucar-me mil vegades per telèfon». «No redueixis l'univers a mi». Són frases que es van dir (i altres tantes més que no repeteixo?. Quantes persones són la contradicció que evidencia la manca d'amor propi. Ser pesats i insistir (opinió subjectiva) és no tenir la constància duradora de la voluntat. No podem obligar ningú a estar amb nosaltres; l'autèntic es construeix en llibertat, i les persones que no ho respecten són egoistes.
Som el valerós gest que reneix i mai hauríem de ser el caprici de l'histrionisme. Les persones que estan al nostre costat no són els nostres ostatges; encara que al principi sembli tràgic, és important deixar marxar tots aquells (que pel que sigui, ja no volen estar amb nosaltres) i veuen en els finals un nou començament. Pretenem satisfer l'amor aliè sense tenir amor propi. Mal assumpte, senyors, mal assumpte.
