Moltes civilitzacions i personatges han predit la fi del món, fins ara sense èxit. Els romans ho van situar a l'any 741 abans de Crist; sant Ireneu va dir que seria l'any 500 (en funció de les dimensions de l'arca de Noè); els cristians, a l'any 1000; Inocenci III, l'any 1284 (resultat de sumar l'hègira musulmana amb el número del diable, encara que es va equivocar en quatre anys); els maies, l'any 2012; sant Malaquies, 2013; l'astròloga Jeane Dixon, a l'any 2020 (aquesta quasi l'encerta per culpa de la pandèmia). En canvi, Nostradamus ho deixa per al 3797; ara per ara no se sap si serà veritat. No vull avorrir però, és clar, amb tantes dates diferents algun dia algú l'encertarà.

A què ve tot això? Ara ho explico. Hi ha una ONG (la Global Footprint Network) que aplega diversos centenars de científics, organitzacions i empreses que des de l'any 1986 calcula l'anomenat Dia de la Sobrecapacitat de la Terra, que és la data en què la utilització dels recursos ecològics iguala la capacitat de regeneració dels ecosistemes. És a dir, una mena de punt zero o punt d'equilibri en el qual el consum de recursos de la Terra iguala la seva capacitat sostenible de producció. A partir d'aquí, vivim de crèdit: és a dir, demanem a la Terra molt més del que pot produir.

No entraré ara a explicar la metodologia complexa que fan servir per determinar aquesta data, que, com ells mateixos reconeixen, que no és completament exacta. Demano una mica de fe; no obstant això, van millorant el model, que cada cop és més exacte. Demostra una clara tendència: any rere any se supera el balanç i cada cop hem de pagar més interessos (en forma de crisis alimentàries, erosió del sòl o increment del CO2 a l'atmosfera) amb efectes sobre la humanitat i també amb costos econòmics.

O sigui que la Global Footprint Network ha aconseguit allò que han estat incapaços de predir profetes, papes i astròlegs: la data en què s'acaba la Terra cada any, el dia més o menys exacte que ens quedem sense Terra. I les dades són esfereïdores. Segons aquesta ONG, el Dia de la Sobrecapacitat de la Terra va ser el 21 d'octubre l'any 1992, el 22 de setembre l'any 2003, el 2 d'agost l'any 2017, el 29 de juliol l'any 2019. És a dir, cada any s'acaba abans la Terra com a conseqüència que cada cop consumim més recursos ecològics; això vol dir que ens farien falta 1,75 planetes com la Terra per fer les paus a final d'any. Ja fem bé de veure si podem viure a Mart perquè tal com anem haurem de buscar altres planetes...

Si aquestes dades s'analitzen en detall, hi ha conclusions interessants. Per exemple, a Qatar, la sobrecapacitat es va atansar només amb 42 dies; en canvi, a Indonèsia van tardar 342 dies. Hi ha, doncs, una relació evident entre el grau de riquesa i l'esgotament de la Terra. Una altra dada a considerar: l'any 2020, el dia d'acabament va retrocedir per primer cop fins al 22 d'agost. És a dir, l'efecte de la pandèmia de la COVID-19, amb menor mobilitat i consum, va ser favorable a la conservació del recursos naturals. No és un consol: simplement demostra que el model de càlcul és prou fiable i sensible.

Aquesta mena d'elaboracions i hipòtesis, més enllà de la seva precisió, ens han de servir sobretot per reflexionar. Les conclusions són prou evidents: estem consumint els recursos naturals per sobre de la seva capacitat de recuperació i ho fem amb intensitat creixent, de manera que cada any la Terra se'ns acaba abans. O canviem de model o potser sí que convé començar a buscar altres planetes on anar a viure ja que, ara per ara, amb el temps necessitem més Terra de la que tenim.