En el firmament del pensament francès de meitat del segle passat brillava una única estrella. Els qui tenen com a missal L'ésser i el no-res s'imaginen Sartre assegut en el cafè Deux Magots o potser al Flore, mig difuminat per les volutes de fum de la seva pipa o de les cigarretes Gitanes dels seus acompanyants, entre els quals no falta Simone de Beauvoir, mentre escolten Le temps des cerises de Juliette Gréco, considerada la musa de l'existencialisme. Segur que el seu maître à penser disserta sobre l'essència o l'existència. O qui sap si parla del seu viatge a Rússia. Des de la revolució de 1917 no és imprescindible morir-se per trepitjar el paradís.

Es pot donar el cas que la imaginació jugui una mala passada als amics sartrians. No, amics, no és la pàtria de la llibertat. Rússia és una immensa Lubianka pels qui no saberen mossegar-se la llengua a temps. Ara no em demaneu que decebi el poble treballador que confia en la revolució per aconseguir la seva emancipació definitiva.

En aquells dies Camus era vist com un traïdor a la causa. Havia anat a l'escola pública a Algèria i no al Lycée Français com Sartre. Deia que cap revolució pagava la pena si una bomba matava la seva mare. Camus milità uns anys en el partit comunista, els suficients per adonar-se que el comunisme havia suprimit la llibertat però no la injustícia. Considerava que l'esquerra enllà de la socialdemocràcia flirtejava amb el totalitarisme.

Albert Camus, com George Orwell, com Arthur Koestler o el mateix Kingsley Amis (pare de Martin) posaren el dit a la llaga. Com era possible que tota una generació d'intel·lectuals progressistes, per anomenar-los d'alguna manera, s'haguessin deixat seduir per un règim que darrere la marca de lluita antifeixista es comportava exactament igual que el règim nazi!

Les tornes han canviat. Camus és un gegant al costat d'un Sartre lil·liputenc. En les darreres aparicions públiques veiem l'autor de La nàusea repartint pamflets propagandístics de règims comunistes criminals com el de Mao o el de Pol Pot. L'any 1943 Camus entrà a formar part de la resistència. Des de la capçalera de Combat exhortà tant els ciutadans de la França ocupada com la lliure a perseverar en la lluita contra el totalitarisme i l'obscurantisme com ho faria el mateix Sísif, que carregava una pesada pedra fins al cim d'una muntanya les vegades que fes falta.

Aquí a casa nostra tenim un Parlament enfeinat. Uns aixequen barricades perquè no passi Vox. Un partit que no hauria de representar cap problema -de moment- en no estar en el Govern a pesar que pugui tocar periòdicament les castanyoles. Altres estenen una catifa vermella a les CUP. El partit ha obert el bagul de records i ha recuperat totes les antigalles i totes les andròmines d'una esquerra que tant de bo poguéssim dir que és carrinclona i amb vocació evangelitzadora. Un partit que ha quedat ancorat en una Barcelona preindustrial on els treballadors tenien la cara ennegrida, l'estómac buit i el puny permanentment alçat i crispat. Un partit que té el copyright de la veritat i la moralitat, que atia el ressentiment i l'esperit del rusc d'abelles. Les CUP ignoren que elles sí que estan instal·lades com un paperot rebregat en la paperera de la història al costat dels plans quinquennals, el col·lectivisme i l'odi furibund contra els empresaris. Un paperot que només partits com ERC o JxCat s'atreveixen a recollir. Ah! Per cert. L'autor de La pesta avisà de la deriva nacionalista de les esquerres en contra de l'internacionalisme que les havia caracteritzat temps enrere.