La representació de la violència és més exacerbada quan aquesta disminueix de fet en la societat. En l'art, la literatura, el cinema, la televisió i internet, hem assistit a un desastre d'horror. Han proliferat les escenes insuportables d'ossos triturats, els dolls de vísceres i les amputacions. El hard ha estat cool durant un cert temps i podríem afirmar que encara ho és. Com es pot explicar la pornografia d'allò atroç que tant ha agradat en les últimes temporades? Per alguna estranya necessitat sàdica? Quan ja no queden codis morals per transgredir, només hi ha la fugida cap endavant, l'espiral dels límits, el refinament del detall pel detall, l'hiperrealisme del desagradable... sense cap altre objectiu que no siguin l'estupefacció i les sensacions instantànies. Així, el procés hard destaca ja en totes les esferes: el sexe, amb la pornografia més dura; la droga, amb dosis cada vegada més altes i freqüents; el so, amb la carrera dels decibels i l'acceleració dels ritmes; la informació, amb el frenesí del directe i la intensitat dels testimonis; la moda, amb el tràfec de les tendències i la caducitat dels influencers; l'esport, amb el sobreentrenament. La resposta al buit de l'hiperindividualisme és la radicalitat sense contingut, l'ascens als extrems, la personalitat desmantellada; fins i tot, el crim per a res.