10 de març de 2021
10.03.2021
Diari de Girona

Ja falta un dia menys per a aquest «algun dia»

09.03.2021 | 23:37
Ja falta un dia menys per a aquest «algun dia»

Ja fa un any que aquest virus viu entre nosaltres, un virus que sentíem a les notícies que anava expandint-se per diferents regions a la Xina i tot ens sonava (almenys a la majoria) com una cosa llunyana que res tenia a veure amb nosaltres. «Aquí no arribarà...», «quan arribi la calor segur que disminueix el virus...»; moltes reflexions que, amb major o menor encert, ens han acompanyat fins on estem.

Es van tancar tots els centres educatius, activitats que no eren essencials i moltes famílies es van enfrontar a un primer desafiament: què fer amb els nens?

Després va venir la declaració de l'estat d'alarma, el confinament, la reclusió. I les mil i una idees per fer amb nens. Manualitats, jocs, activitat física, recursos educatius, lectures, llistes i més llistes de cinema infantil... Per descomptat, els «grans» no ens quedem enrere i, de cop i volta, tot eren classes en línia de ioga, de cuina, de fitnes, de ball, emissions en directe de persones conegudes, acudits, concerts, recitals de poesia, tallers de qualsevol activitat imaginable.

En un tres i no res tot ha canviat. Ens tanquen les fronteres, els hospitals se saturen, ens limiten sortir als carrers i esdevé la histèria social. Vam esgotar les existències de mascaretes, els supermercats es buidaven i les fake news creixien com l'escuma. Però, de sobte, ens adonem que trobem a faltar el que de veritat ens han arrabassat: el contacte real amb la gent.

Hem passat d'un horari que ens feia córrer, on encaixar la diversitat d'activitats i perdre el mínim temps possible entre una activitat i una altra, a una altra situació, a la de confinament a casa, amb la qual hem canviat completament la nostra actitud respecte a les nostres tasques diàries. Ja no es tractava de córrer per arribar a tot, sinó d'aprofundir en allò de què disposem, del que tenim a la nostra disposició, i de mantenir una actitud positiva davant el confinament.

Amb la nostra família a casa teníem l'oportunitat d'aprofundir en la nostra relació emocional i personal amb cada un dels membres. No tots els moments eren bons, però teníem més estones per mirar-nos als ulls i connectar, entendre amb una mirada, fer alguna cosa per aquesta persona que tant significa per a nosaltres. Redescobrir el plaer de menjar junts, fer el menjar preferit d'aquesta persona, jugar fins a cansar-nos d'aquest joc que tant agrada als nostres petits o fer-los descobrir el nostre joc preferit de quan nosaltres érem nens.

Aquest virus ens ha ensenyat la fragilitat de la vida, que no som imprescindibles, que tot el que tenim pot evadir-se en qualsevol moment i que l'únic que pot fer-nos sortir d'aquesta situació és unir-nos. Unir-nos sense importar la raça, el sexe, la religió o les idees polítiques. Unir-nos com a persones i cuidar-nos.

I, per fi, la llum al final del túnel? És veritat que la vacuna és segura? És una pregunta important perquè el problema no és convèncer la gent de vacunar-se, sinó aclarir la preocupació per la seguretat.

La vacuna, en la variant que sigui, sempre serà una mesura beneficiosa. Les vacunes, totes, podran contribuir a disminuir el nombre de casos o la seva gravetat, però es trigarà o no que aquestes siguin la solució definitiva.

Per concloure, crec que aquesta és una oportunitat abans que s'acabi el virus per redescobrir la importància de la salut i de compartir amb els que més estimem. També d'escoltar-nos a nosaltres mateixos, els nostres veritables anhels i afectes. Una actitud positiva davant els confinaments i veure la part positiva de les coses i de les situacions ens ajuda a no llençar la tovallola. Podem lamentar-nos per estar confinats, però també podem pensar que així, quedant-nos a casa, estem salvant vides, també les dels nostres éssers estimats.

En definitiva, això es el confinament viscut per una noia de Gàmbia nascuda a Llagostera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook