Els psicòlegs socials han repetit un experiment que, en poques paraules, respon al següent esquema: deixen sol un infant amb una gormanderia i li diuen que, si no la toca, al cap d'una hora n'hi donaran dues. Una part dels infants no pot aguantar i se la menja, i una altra part resisteix la temptació, no sense patiment. Després, i al llarg d'uns anys, es fa un seguiment de l'èxit acadèmic, social i professional dels subjectes, i en general es detecta que els més triomfadors són els que van saber renunciar al plaer accessible per aconseguir-ne un de millor en el futur. (Un altre tema és determinar com es forma cada personalitat, i en quin grau hi intervenen factors educatius i d'entorn socioeconòmic.)

La capacitat de resistir a la gratificació immediata per guanyar la diferida ha estat present des de l'inici de la pandèmia. Quan les dades de la primera onada anaven de baixa però de la malaltia encara se'n sabien poques coses, i les vacunes es veien llunyanes, les ganes de sortir al carrer i tornar a fer una vida «normal» van afectar el ritme de la famosa desescalada, malgrat els avisos. Carrers i platges es van omplir i tant la distància com la mascareta i la mida dels grups es van considerar optatius. Així va arribar la segona onada. Però tampoc no em vam aprendre, i al primer respir vam repetir el cicle de pecat i penitència.

Ara s'apropa la Setmana Santa i tenim moltes ganes de sortir de la comarca per aprofitar les breus vacances. Aquesta seria la gratificació immediata, la xocolatina que ens espera damunt la taula, a l'abast de la mà, quan ningú no mira. La gratificació diferida, però molt més desitjable, és posar els fonaments per gaudir de la temporada d'estiu. I de fer-ho bé o malament en depèn una part de la recuperació econòmica. Abunden les peticions de «xocolata ara mateix» i moltes no són capricioses, sinó ben raonades, perquè hi ha gent que la balla magra i no pot esperar. Però la visió col·lectiva aconsella contenció i llums llargues, que se'n diu darrerament.