Hi ha moments a la vida en què la voluntat no és conseqüència de res. La societat (segons està) és l'espai que tremola, i sense canviar d'aspecte fa fallida. El temps no afegeix res al mort... Tot és el gest grandiloqüent d'una paràlisi, i el pitjor és que ens obliguen a caminar. Crec que en la nostra imaginació ja no es reencarnen ni els records; així són els drames; sí, un suprem grau de tristesa que amb intensitat sonora ens aniquila lentament.

Fa pocs dies, tocant a la quotidianitat, vaig veure un home plorar. Em vaig acostar a ell, i em vaig col·locar al costat de la seva motxilla. En localitzar-me al costat d'ella vaig sentir el miol d'un gat. La meva intenció era saber què li passava. Sempre he pensat que al costat de l'humà hi ha la nostra solitud no localitzada. Era evident que no estava bé... Hi ha moments a la vida en què un no distingeix el cel de la terra! Em va estar explicant que ho havia perdut tot, i que de la nit al dia era al carrer. Em va cridar l'atenció no veure-hi ni un indici d'impotència, al contrari, el seu interès per expressar-se era al·lucinant. Després de parlar una bona estona amb ell, em vaig acomiadar i vaig marxar. En caminar uns passos vaig sentir: «Senyora, senyora», em vaig girar per mirar, i el vaig veure amb un gat a la mà. Li vaig respondre «digui», amb extraordinària enteresa em va dir: «Senyora, no ho he perdut tot, miri: tinc un gat i 5 euros».