11 de març de 2021
11.03.2021
Diari de Girona

Quan tants exèrcits s'estimbaven

11.03.2021 | 00:27
Quan tants exèrcits s'estimbaven

El dia que li han retirat la immunitat, el mateix dia que els condemnats per sedició tornen a Lledoners, Carles Puigdemont ha dit que està guanyant la batalla política. Xavier Melero, advocat que fou del reu del procés condemnat a la sentència més onerosa, ha escrit un llibre presumint del judici, donant lliçons de Dret i ara diu també que no creu que Puigdemont acabi a la presó. La realitat paral·lela és la característica de les societats que han col·lapsat de deliri. Víctor Font va dir, quan va perdre diumenge, que havia plantat una llavor de futur. Si als 7 anys que diu que duia preparant el seu projecte hi afegim els 6 que Laporta serà president, més que el futur, sembla que s'hagi plantat ell mateix, ignorem amb quin propòsit. L'únic que darrerament hi veu clar, i no em dol admetre-ho, és l'Antich.

Tip que els convergents li facin pagar els dinars, a canvi de les benèfiques que encabat li procuren amb els diners de tots, ha après la tàctica de marxar just quan s'acaba el segon plat, de sobte, fent veure que una emergència el reclama. I així és fàcil veure el Pepe, el mateix migdia, en dos restaurants: al primer no paga, perquè en surt a cuitacorrents, i al segon, com que s'afegeix a un dinar que ja estava en marxa, al cafè i a la copa el conviden els que hi eren. És la tàctica Sergi Sol. Arribar tard i marxar corrent, com el conillet esverat d'Alícia. El veus i tot d'una ja no el veus. El Pepe, desesperat perquè els convergents han perdut pistonada i aviat perdran el poder, corre pels carrers del migdia. Ve d'alliçonar els perdedors i fuig per salvar els mobles, els pocs diners que li queden del seu desvergonyit aixecar-nos la camisa, i coses pitjors, a tots els catalans.

Ara intentarà arrambar del Barça, a través del seu amic i vicepresident del club, Jaume Giró. Antich ja perjudicà Giró a La Caixa, i és normal que el president Fainé no entengués per què havia de pagar-li un pamflet contrari als interessos de la Humanitat a un salta-taulells de la Seu, podent dedicar la considerable suma de diners a tantes persones decents que estimen la vida i escriuen molt bé. «Tu el veus i ja saps que és dolent», em digué del Pepe Johan Cruyff, que és al Cel. Sabia per què ho deia. Si algú ha insultat Jan Laporta, i ha anat a fer-li mal de la manera més baixa, ha estat l'Antich quan fou director de La Vanguardia. Si hagués estat per l'Antich, no hauríem conegut l'era Guardiola, perquè com a director, féu tot el que pogué perquè triomfés la moció de censura d'aquell que es feia dir Oriol Giralt. Antich va sortir malaltís a la cacera de Laporta, publicant tota classe d'infundis i d'atacs personals per fer-lo caure. De fet, el president del Barça no va derrotar l'Oriol Giralt, que no era ningú, sinó que va guanyar Pepe Antich, que feia de drapaire de Sandro Rosell. Això és important no oblidar-ho. Perquè hi ha una llum que ens ha dut fins aquí i una tenebra que voliar arrabassar-nos-ho. Antich va liderar el segon pitjor assetjament que ha patit mai un president del Barça, i que fou el que el Jan va haver d'aguantar entre l'era Rijkaard i quan el Pep arribà. Igualment, el Pepe fou l'altaveu de Santi Santamaria quan, foll d'enveja i de ressentiment, es dedicà a insultar Ferran Adrià. Sempre al costat fosc de la Història, sempre amb els que cauen i fan caure, i sempre parant la mà. Seria un mal començament que el Barça es taqués d'una brutor tan òbvia.

Entre els alienats que creuen que guanyen com més voltats es troben, i l'Antich que com les rates t'abandona a la primera gota d'aigua, el Barça comença a emergir quan Catalunya toca fons i s'enfronta a una llarga decadència. A Barcelona no hi ha cap alternativa viable a aquest espantall d'alcaldessa. Laporta és un president, però sobretot un caràcter. Hi haurà Antichs a cada cantonada, prestos per insultar-lo. Hi haurà drames per ruqueries, encara que siguin falses, com el vídeo de la noia, i els centenars de preguntes i retrets que periodistes que se suposa que són seriosos li feren, sabent positivament que tot era mentida. Laporta és un caràcter. Un caràcter que a Catalunya molesta, fa nosa. Un caràcter que irrita, perquè ens posa davant del mirall de massa coses. Només així s'explica que el president més exitós de la història del club generi l'aparatós rebuig que genera, i tingui enemics pertot, enemics d'artilleria no pas escadussera. Però tranquils, que sempre perden.

A Madrid al Jan el temen, i el combaten, però el respecten. Perquè entenen el codi i el comparteixen, perquè guanyar no ho troben ofensiu, i quan perden no creuen que és culpa dels altres. «Ganes de tornar-vos a veure» vol dir ganes de competir i de guanyar-vos, i de guanyar amb una idea de la vida, del futbol i de la bellesa. Vol dir que el Bassas i l'Antich perden. Vol dir que guanya l'alegria, que és el millor que sempre podem obtenir de la vida. El futbol, i el coit, són una estisorada. Contra la tristor i la impotència, el Barça del Jan embestint com un amant alarmat quan tants exèrcits s'estimbaven.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook