El llacisme està content perquè «només» 400 eurodiputats han decidit que el Vivales no és immune ni impune ni res. Als llacistes els van ordenar sortir a celebrar aquests 400 cops com si fos un triomf, i com que si una cosa tenen és que són obedients, tots a una van col·lapsar les xarxes dient exactament el mateix: que 400 a 248 és una victòria, que Europa ens mira, que Espanya és feixista i que el gol de l'Almeria al Girona va ser en fora de joc. Quan jugava a futbol i arribava a casa, el meu pare em preguntava pel resultat, i si havíem perdut, sempre sortia la meva àvia consolant-me, potser cridant des de la cuina «el cas és que no hagis pres mal», aix, aquell «prendre mal» tan gironí. Per l'àvia, el resultat era el de menys, la qüestió era que el net tornés a casa d'una peça. Al Vivales i companyia els passa igual, perden, però no s'han trencat la mà en votar, ni s'han torçat un peu, ni han patit una indigestió en algun dels molts tiberis que es regalen a compte del Domund de la republiqueta. No han pres mal, alegria, alegria.

Jo, en canvi, m'he quedat preocupat per la possibilitat que l'extradeixin. Espero que la justícia belga ens faci el favor de quedar-se'l allà, que si ens l'envien, al cap de res tindria el tercer grau i començaria una tournée pels mitjans afectes al règim. Si ja la gira d'en Junqueras fa basarda -sempre el mateix to capellanesc, sempre les mateixes burrades-, la del Vivales seria per marxar jo a l'exili, aprofitant que hauria quedat buida la Casa de la República. Sort de Marine Le Pen, sempre disposada a ajudar els seus correligionaris, que va votar a favor del Vivales i el seu pianista de capçalera.

Ahir, fent unes canyes a La Tahona, algú va comentar que s'havia lliurat a la justícia una exiliada, sí home, una que era consellera de no sé què, ara no em surt el nom, Serrat o una cosa així. Ningú recordava com es deia ni el càrrec ni res, que trist. D'aquí, vam enllaçar amb la que va fugir a Suïssa i també es fa dir exiliada sense que cap jutge la reclami, sí, coi, la que viu de gorra, la de la CUP que es va canviar el pentinat i ara sembla de les joventuts de PP. Tampoc ens sortia el nom ah, sí, Anna Gabriel. Un dels parroquians va buscar al Google i va informar que en realitat es diu María Guadalupe Araujo i va néixer a Mèxic, cara de sorpresa de tots, fins que algú va dir que aquesta és una altra Ana Gabriel, jo què sé, el cas és que a ningú li importa ja qui va marxar, ni com es diuen ni si canten ranxeres o no. Un es creu revolucionari, i en realitat, al cap d'un mes ningú en recorda el nom, al cap de sis n'han oblidat la cara, i al cap d'un any, si torna a casa la família truca a la policia pensant que és un okupa. Deu costar, admetre que al cap de poc temps només la família recorda lleugerament que vas existir, quan tenies l'esperança d'entrar als llibres d'història. Per això va tornar la Serret, i encara quan es va personar al Suprem, el secretari va haver de buscar als arxius qui era aquella pobra dona que insistia a ser imputada, senyora, marxi d'aquí, que tenim feina.

El futur del Vivales és l'oblit, si no és que la justícia belga li fa el favor d'extradir-lo. Que no trigui, perquè ara encara podria sortir a FAQS i algú el recordaria, que d'aquí a poc, per guanyar-se les garrofes haurà de fer de tronista a Mujeres y Hombres y Viceversa. I pot prendre mal.