Ben Bradlee, el mític director del Washington Post, relata gairebé obsessivament en les seves memòries que la persecució de les mentides de Richard Nixon durant el Watergate va ser crucial. Era la dècada dels setanta de l'anterior segle a Estats Units i la falta a la veritat va determinar el principi del final de l'aleshores president. Ara, 2021, i aquí, Catalunya, la mentida en política no mereix cap càstig. Ni tan sols la ruborització d'aquell a qui s'enxampa faltant a la veritat. El president d'ERC, Oriol Junqueras, va dir en campanya electoral que Laura Borràs mai hauria estat candidata del seu partit. El líder republicà es referia, sense dir-ho, al cas de corrupció que afecta la diputada de Junts per Catalunya. Que fàcil i covard és repudiar una candidata que no és teva i donar-li tot el suport perquè acabi essent la presidenta de la Mesa del Parlament. Potser sí que Borràs, amb el carnet d'ERC a la mà, hauria pogut ser candidata. La CUP va enviar Artur Mas a la paperera de la història i ho va fer ensenyant la carta de la corrupció. Tampoc era veritat. La CUP no va apartar Mas pels casos que asfixiaven Convergència, perquè ara també ha permès que Borràs accedeixi al nou càrrec. El difícil, en política i en tot, és aplicar-se a un mateix el que critiques d'altres. Ni ERC ni la CUP saben fer-ho.
