Ernest Folch ha escrit un article a l'Sport queixant-se que el president electe del Barça hagi de presentar un aval per prendre possessió del càrrec. Ha viscut sempre de queixar-se, Ernest Folch. I sempre dels diners dels altres. El seu pare va arruïnar Edicions 62 publicant autors comunistes, dolentíssims, equivocats, i els diners dels mecenes empresaris, i després els públics, amb què l'editorial comptava, acabaren malbaratats per un que mai no comprengué la història, ni la literatura, ni la llibertat. Si hagués hagut d'avalar, potser no hauria estat tan comunista, ni tan sectari. I segur que els catalans ens haguéssim pogut estalviar de pagar-li la seva biblioteca macabra
No hi ha llibertat si no es paga. Si no és rendible, no és talent. Ben igualment, l'Ernest fou editor d'Ara Llibres i tothom sap amb quins diners es va fundar aquest grup editorial. Si tu no ho saps mira't les butxaques, perquè van ser els teus. Afortunadament el Barça és un club privat, i la democràcia, com sempre, té unes normes. Jo entenc que a l'Ernest li molestin les normes, perquè en un país de normes serioses i que es complissin, tant ell com el seu pare no haurien pogut fer la pantomima de l'editor amb la impunitat amb què sistemàticament han llençat al pou més fosc carretades de diners que no eren seus i que han fet servir de la manera més frívola.
Hi ha una Catalunya que sempre ha viscut dels diners dels altres. Els Folch tenen un especial mèrit, perquè ja són dues generacions dedicant-se a l'arrambada. Si al Barça no fes falta presentar avals per ser-ne president, l'Ernest hauria anat a fer el mec amb qualsevol candidatura per assaltar la caixa, i ens hauria dut a la bancarrota i encara volent tenir raó i donant-nos lliçons. Hi ha una Catalunya barruda, que va pel carrer amb navalla, i contra la qual ens hem de protegir amb tota classe de requisits. I el requisit econòmic sol ser el més eficaç de tots. Pagar és tenir raó. Quan algú no paga, no vagis distret, que no gaire lluny deu estar rondant Ernest Folch. El president Laporta podrà presentar els avals. I quan els hagi presentat i prengui possessió del càrrec farà bé de protegir-se de persones com l'Ernest, que sempre volen treure algun avantatge, que sempre creuen que són més llestos que els altres i que volen fer l'agost amb el preu que tu pagues.
Un club privat té dret a organitzar-se com prefereixi. L'exigència no és, de fet, un dret, sinó un deure. Un club com el Barça té el deure de garantir la seva supervivència deixant clar a qualsevol que vulgui presidir-lo que és un honor i un servei, i no el que Ernest Folch ha fet sempre en les editorials on han treballat. «Per sobre de la democràcia dels vots, s'ha imposat la dictadura de l'aval», ha escrit l'Ernest al seu article. No, no. Contra la desvergonya dels barruts, hem tancat amb doble pany la caixa.
