13 de març de 2021
13.03.2021
Diari de Girona

El què, el perquè i el per a què

13.03.2021 | 01:08
El què, el perquè i el per a què

El que hauria de ser Catalunya. El país es troba novament en el fanguer. L'autopista, la carretera, el camí o el carrer que porten a l'estabilitat institucional, entesa aquí com a Generalitat, es segueixen estant plens de fang. Tot es troba de potes enlaire i els corbs volen cobrar-se la presa. Els depredadors no són els ciutadans, tot i que aquests, sigui amb la majoritària abstenció o sigui amb el seu vot, en són responsables directes de la complexa situació postelectoral. Els depredadors són principalment els polítics que culpabilitzaren al «règim del 78» i a l'autonomisme de tots els mals, fins i tot dels malèvolament inventats, i s'han mostrat molt més nus en intel·ligència i en capacitat de gestió que el rei del compte. Són tants els vetos creuats, els personals i els de opció política, que és gran la confusió sobre l'avenir més immediat. ERC, JxCat i CUP són desbudelladors per naturalesa. No tenen ànima constructiva. En un país profundament democràtic i altament madur, els tres sumats esdevindrien la minoria minoritària del Parlament. Aquí, com sovint diem, els bojos fan bitlles.

El què hauria de ser el país. Sobre els resultats electorals del passat febrer es poden fer nombroses i també contradictòries lectures sobre quin fou l'encàrrec dels electors. Moltes menys una: Que l'independentisme és majoritari. Aquesta afirmació, amb els números a la mà, no es sosté. Es confon la part amb el tot i això obre pas a una mentida. El tot es troba constituït per la totalitat dels ciutadans amb dret a vot; la part és el número de electors que varen participar i, com a derivada, la composició del Parlament mesurada per diputats d'acord amb un repartiment no proporcional que segueix vigent des de 1979, l'autor del qual fou Adolfo Suárez. La desviació és estratosfèrica i conseqüentment la suma dels electes per ERC, JxCat i CUP, 74 escons, no es correspon amb la pèrdua de gairebé 500.000 antics votants per part de JxCat i de 300.000 per part d'ERC. Són dades que ens amaguen. Ens amaguen la veritat.

El perquè hauria de ser l'actual situació en què viu Catalunya. No pot ser que ens retornin a la casella que propicià unes eleccions avançades en el temps: el govern del desgovern, la riota dels que ens miren i la fal·làcia que ara sí serem independents d'Espanya tot constituint la República Catalana. Perquè mentre això es predica, el PIB cau, augmenten els aturats, les empreses se'n van, les inversions fan figa, s'incendia de nou Barcelona, es fa un lleig als presidents de Seat i Volkswagen, i un llarg etcètera de fets i de factors que posen en situació general de reculada al país. ¿Tant els costa d'admetre que fou un error polític combatre la realitat d'un dels estats més antics d'Europa sense disposar ni tan sols de la majoria -en vots- dels catalans, els Puigdemont, Jonqueras, Sánchez, Sabater, Borràs, Aragonès i d'altres? ¿O es pensaven que l'estat espanyol, les seves institucions, era tan xitxarel·lo com ells mateixos més l'ANC i Òmnium? ¿Tan indocumentats són?

El per a què hauria de ser la recuperació econòmica, cultural, social i de tota mena de Catalunya. Un tornar a «fer país» per fi de refer-lo sota l'objectiu pujolià que sigui un país on valgui la pena viure-hi. A la fi, i malgrat tot, s'ha demostrat abastament que el gran estadista català del segle XX és diu Jordi Pujol, i que avui estem a anys llum de la seva etapa al front de la Generalitat, àdhuc del paper de moderació que feu CiU a nivell de la política de l'Estat. En deu anys de somnis estúpids per impossibles no s'ha produït ni un sol traspàs de competències de l'Estat a la Generalitat. Es diu aviat! Només s'ha donat l'encisament d'una part de catalans, manifestacions i contramanifestacions, violència inclosa, i canvis a les retolacions de carrers. Els girabanderes s'han guanyat a pols obrir totes les notícies per no tenir un dit de seny. Han aconseguit que s'anomeni patriota a qui res no aconsegueix excepte espatllar-ho tot. Un patriotisme de cort de porcs.

Saber distingir entre el què, el perquè i el per a què hauria de ser lliçó apresa després d'una dècada d'opositar a ser polítics com cal. No han après ni la primera ni i la segona ni la tercera assignatura del primer curs: crear complicitats al bell mig de la discrepància, que vol dir bastir ponts per a una potencial entesa posterior, compatibilitzar la fidelitat a uns ideals amb la necessitat de gestionar adequadament la sempre complexa realitat, i el saber estar o dignitat de la representació. En aquesta cruïlla érem i seguim trobar-nos. El famós We shall not be moved (no ens mouran) cantat per Joan Baez a començament dels 70 del segle passat, que no era més que un «espiritual» dels esclaus negres africans del sud del Estats Units, ha estat la seva senya i contrasenya per fer-nos creure que els burros volen. És el que té creure's la mentida que un mateix ha creat: ser esclaus de la mateixa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit