Anem coneixent les primeres estimacions dels principals indicadors econòmics del conjunt del 2020. No hi ha hagut novetats rellevants respecte a les principals previsions, on el PIB ha registrat una caiguda d'un 11,0% respecte al 2019 i l'EPA ens anticipa una destrucció de llocs de treball d'un 2,92%, que representa una reducció de 576 mil llocs de treball que s'agreuja fins als 1,4 milions de llocs de treball, cosa que representa una caiguda, inclosos els treballadors en ERTOs, d'un 7,2% respecte a 2019.

Per ubicar en termes històrics el deteriorament econòmic del 2020, la caiguda del PIB, no hi ha precedents en les sèries històriques de PIB de caigudes d'aquesta magnitud. En les recessions dels anys 80 i 90 el retrocés del PIB va ser relativament modest, assolint una caiguda màxima respecte al nivell de major activitat previ a la crisi d'entre un 1 i un 2%, respectivament, mentre que la sortida de la crisi es va produir entre cinc i sis trimestres, posteriors a l'inici de la caiguda de l'activitat. Pel contrari, la crisi financera i econòmica, que es va iniciar el 2008, i que malgrat que es va observar una certa recuperació del PIB, anomenats en el seu moment com a brots verds, durant el 2009, el PIB va recaure amb relativa intensitat, durant el 2012 i el 2013, i va provocar una caiguda severa de l'activitat, que en termes relatius respecte al màxim d'activitat previ a l'inici de la crisi es va acumular una contracció de l'entorn del 9%, mínim de l'activitat que es va registrar el juny de 2013, cinc anys després de l'inici de la recessió del 2008. La recuperació del volum de l'activitat es va observar el 2017, després de nou anys des de l'inici de la crisi.

En paral·lel, les dades històriques d'ocupació, ens mostren dues conclusions respecte a la informació analitzada sobre l'activitat. La primera és que la destrucció d'ocupació en períodes de crisi és significativament més rellevant, respecte a la caiguda observada del PIB, així, mentre que les crisis dels anys 80 i 90 van ser relativament modestes en termes de PIB, la destrucció d'ocupació va ser significativament més rellevant, entre el 5 i el 7%. La segona conclusió, també molt rellevant, és que mentre que la recuperació del PIB s'observa entre un i un any i mig després de l'inici de la crisi, l'ocupació va necessitar 8 anys en la crisi de 1981 i quatre anys en la de 1993. Aquestes dues conclusions també es respecten en la crisi de 2008, on la destrucció de llocs de treball va assolir un màxim d'un 17% per sota del màxim precrisi, i el 2020, més de dotze anys de l'inici de l'anterior crisi, no s'havia recuperat el nombre de treballadors de precrisi.

Si extrapolem aquestes conclusions amb dades actuals de caiguda de PIB i destrucció de llocs de treball, ens anticipen que la recuperació del nivell d'activitat precrisi es produirà aproximadament el 2023, tres anys des de l'inici de la recessió. Mentre que la recuperació de l'ocupació, que ha registrat una caiguda més severa, no es recuperarà fins al 2027. Si bé aquest exercici és purament estadístic, sí que ens permet analitzar la trajectòria teòrica de la sendera de recuperació de les dues variables més rellevants, en termes econòmics.

A més, aquest exercici ens permet comparar-nos amb altres economies, i prenent com a referència els EUA, una economia molt més flexible, s'observa com els períodes de crisis també són significativament més reduïts, alhora que la recuperació de l'ocupació també ho és. En aquest sentit, en la crisi de 2008, s'observa com el PIB va acumular una caiguda d'un màxim d'un 3,4%, i es va recuperar després de dos anys des de l'inici de la crisi. Mentre que en termes d'ocupació es van destruir en el pitjor moment de la crisi, d'un 5,7% de llocs de treball, que es van recuperar des de sis anys des de l'inici de la crisi, el 2014. En suma, són caigudes més modestes que les observades a l'economia espanyola, i alhora els períodes de recuperació, tant de l'activitat com de l'ocupació, són significativament més reduïts.

El mateix podem esperar per a l'actual crisi, ja que ha estat més severa, segurament per la major exposició a sectors afectats per les restriccions COVID, principalment turisme, així com la menor capacitat de les administracions per aportar mesures de contenció i estímul econòmic. Alhora també hem d'esperar com el període de recuperació serà més lent. I com a darrera reflexió, no m'agradaria acabar l'article sense recordar que el PIB no explica les diferències de rendes, per la qual cosa, si ja són pessimistes en termes absoluts les dades econòmiques, si poguéssim discriminar els efectes sobre els col·lectius més desfavorits, les conseqüències són encara més severes.