Ho designem amb una paraulota gairebé impronunciable que s'ha apoderat dels mitjans de comunicació i de les tertúlies: judicialització. Dit d'una altra manera, el poder i el domini dels jutges. Davant la incapacitat manifesta dels polítics d'abordar de manera frontal els problemes i assumir-ne les conseqüències, tot queda en mans dels tribunals.
Aquesta va ser la recepta de Mariano Rajoy davant el conflicte provocat per les aspiracions sobiranistes de Catalunya: no fer res i deixar que els jutges resolguessin el problema. Sabent, és clar, que la manca d'una depuració del sistema judicial franquista i el règim corporatiu que hi predomina li garantirien sumaris, processos i sentències que sotmetrien totes les garanties i tots els drets dels ciutadans al principi sagrat de la unitat de la pàtria. Jutges, doncs, i també fiscals de la mateixa corda, contra els promotors del procés independentista, contra els màxims representants de les cambres parlamentàries, contra els òrgans penitenciaris que dicten tercers graus i règims de semillibertat. I si uns quants polítics opten per l'exili, activem jutges que dictin euroordres a tort i a dret, amb l'única reserva que als països europeus la justícia funciona diferent, de manera que, en aquest terreny, els fracassos han estat estrepitosos, l'un darrere l'altre. I ja veurem quan totes aquestes causes promogudes pels tribunals espanyols arribin, més tard que d'hora, a les instàncies europees: el ridícul pot ser espectacular.
Pedro Sánchez no ha fet més que seguir la sendera marcada per Rajoy. Ni política, ni taules de diàleg, ni reformes legislatives efectives. Fiscals i jutges continuen promovent processos i dictant sentències que enverinen cada dia el panorama polític i fan impossible sortir de l'atzucac en què Catalunya i Espanya ja fa uns quants anys que patollen. No hi ha fa res: si la divisa de Rajoy era l'immobilisme, la de Sánchez és la de qui dies passa anys empeny. Ara com ara, ni amnistia, ni indult, ni supressió del delicte de sedició, ni taula de diàleg, ni frenada dels fiscals. La judicialització galopa a tot estrop.
Ara ens trobem en portes de la repetició de la mateixa dinàmica en diverses comunitats autònomes on els pactes del PP i de Ciutadans han entrat en crisi. Un caos monumental de ruptures d'aliances, dissolucions de cambres i mocions de censura. I novament la repetició de la mateixa cantarella: com que els polítics no fan el que han de fer, remissió del conflicte a les instàncies judicials que, com de costum, adoptaran resolucions de signe contradictori que augmentaran la confusió.
Necessitaríem, a totes les instàncies polítiques que ens governen, polítics que fossin autènticament professionals, no saltimbanquis que marxen al ritme d'enquestes i sondejos. Si els tinguéssim, no caldria recórrer tant als jutjats i potser el diàleg i la negociació, que són l'essència de la política, tindrien més camp per córrer. Però no tenim dirigents d'aquesta fusta. I un país atrapat per la malla del poder judicial és una autèntica desgràcia. Però ens hi hem de resignar: no hi ha més cera que la que crema.
